El context era advers, però no es podia suspendre La Setmana del Llibre en Català. Aquesta va ser l’encertada determinació que va fer l’Associació d’Editors en Llengua Catalana quan al mes de maig es va veure obligada a repensar l’edició d’enguany. Va establir una altra ubicació i va plantejar nous formats, però garantint que el certamen no perdria la seva essència. Adaptar-se a la nova situació era pura supervivència. Després de trenta-vuit edicions, La Setmana és més que un lloc de trobada entre editors, llibreters, autors i lectors.

És una obvietat que molts sectors estan vivint un any lamentable i que costarà refer-se dels sotracs econòmics, socials i emocionals viscuts. Per tant, el sector del llibre també necessitarà guarir-se de les ferides obertes el 23 d’abril i que el Sant Jordi d’estiu va intentar mitigar. Perquè com es diu popularment, plou sobre mullat. Els índexs de lectura i de la compra de llibres en català són baixos i revertir-los és un objectiu indeclinable, però també un malson que sembla interminable. I s’ha de fer al mateix temps que s’intenta arribar a un nou públic per poder augmentar la base lectora. Ambiciós? Sí. Imprescindible? També, si ens estimem la llengua i volem que aquesta sigui la que ens emociona, interpel·la, reflexiona, parla o interpreta la societat i l’entorn.

Per això la importància de La Setmana, perquè a diferència d’altres cites de llibres aquesta és exclusivament en català. Per tant, tothom suma esforços per potenciar aquest ecosistema, i m’atreveixo a dir que sense excepcions. Durant aquests dies, editors, llibreters, autors i lectors es troben, comparteixen, recomanen i col·laboren. Ho fan durant tot l’any, perquè malgrat la competència saben que treballen per un mateix objectiu: fer créixer, amb qualitat i responsabilitat, l’univers cultural. Però ara es fa visible. Evidentment existeixen els matisos, però tens la clara sensació que tothom rema.

I que se celebri enguany, després de tantes cancel·lacions d’actes culturals, és molt necessari. És una manera de demostrar que la cultura és segura, que controlant els detalls podem seguir gaudint de les eines que també ens ajuden a entendre el present. Sense llibres, els darrers mesos haurien estat encara més difícils de digerir. Algunes paraules escrites són capaces de traduir-nos allò que estem vivint o patint.

Per això, els organitzadors de La Setmana tenien l’obligació de demostrar-ho, com així ha estat. I ho han aconseguit amb la solvència que demostren any rere any, la predisposició del gremi i la complicitat de tots els participants. Una triangulació que ha esdevingut vital per intentar conjugar xifres i vendes amb el plaer i gust de la lectura.

Perquè tots sabem que els llibres aporten un valor social i cultural. Ens enriqueixen i ens defineixen com a societat. Perquè contribueixen a la pluralitat d’idees i a la diversitat de pensaments; perquè faciliten el debat i la crítica; perquè construeixen altres realitats i expliquen aquelles que ens són més properes. I un país necessita que editors i autors, llibreters i lectors trobin els espais per promocionar-se i créixer. Això vol dir compromís, inversions i projecció. I fer-ho conscientment, no només per respondre a unes exigències puntuals o a una campanya de Twitter.

De fet, el president de La Setmana, Joan Carles Girbés, em comentava l’altre dia “no és resistir, sinó persistir”. Potser perquè el que ens ha de moure és aquest desig de resiliència. Sempre hem de ser molt conscients que ens equivocarem, que caldrà corregir algunes decisions, però hem de tenir clars els propòsits i hem de perseverar en les fites.

És així com La Setmana ha consolidat el seu èxit i és també així com aconseguirem no perdre de vista l’objectiu: cultivar i difondre els llibres en llengua catalana.