La crisi del coronavirus ha capgirat les nostres rutines, ha modificat els estils de vida i ens ha reordenat els horaris. Evidentment, ens hem adaptat a aquests canvis, però sense meditar si adoptàvem les mesures i dinàmiques més adequades. L’excepcionalitat de la situació ens ha obligat a teletreballar i conciliar la vida laboral i familiar sota un mateix sostre. I això ha tornat a posar sobre la taula debats que anem arrossegant sense afrontar de cara: la reforma horària i la coresponsabilitat en les tasques de la llar o la cura dels infants i persones dependents. Per això, ara quan es parla de polítiques de reconstrucció, la millora de l’organització del nostre temps de vida hauria de ser, també, un dels eixos vertebradors.

No pot ser de cap altra manera. Si no és així, si la conciliació no es posa en el centre de les polítiques públiques, seguirà plovent sobre mullat. Si no s’incorpora una mirada de gènere seguirem topant amb sostres de vidre i es poden produir retrocessos en drets i oportunitats ja assolits. Aquesta crisi no pot frenar el camí de la igualtat.

Qualsevol idea que treballi en aquest sentit serà positiva, tot i que després caldrà fiscalitzar fins on ha estat capaç d’arribar. Aquesta setmana m’arribava que el grup d’Esquerra Republicana vol abordar la creació d’una comissió d’investigació a les Corts espanyoles sobre la reforma horària, el teletreball i la conciliació familiar. L’objectiu, segons asseguren, seria identificar els factors explicatius del nostre desordre horari, determinar perquè encara és difícil la conciliació familiar a l’Estat espanyol i identificar les limitacions que es produeixen per instaurar el teletreball en diferents empreses o sectors. Tot plegat amb el propòsit d’elaborar un decàleg de mesures concretes que permetin implementar nous horaris i que facilitin la promoció i expansió del teletreball.

És evident que aquestes propostes, més enllà de si es plantegen en una comissió d’investigació o en un altre format, s’han d’analitzar, valorar, avaluar i posteriorment executar. Perquè els horaris s’han d’adequar a les necessitats d’una societat i han de permetre millorar la nostra organització diària. Perquè conciliar no sigui un trencaclosques difícil, o de vegades impossible, d’encaixar. Perquè potser models híbrids, que combinen la presencialitat i el teletreball, s’han de poder plantejar.

És cert que aquest debat necessita també una reflexió des de les institucions, per canalitzar idees o propostes i per poder-ne vehicular la seva implementació. És imprescindible una coordinació de diferents sectors, públics i privats, per instaurar canvis socials i conjunturals. La realitat necessitarà readaptar-se a noves escletxes, però cal haver pensat i reflexionat abans sobre el camí a seguir. Per no agafar una drecera equivocada, per no tornar a ensopegar.