Durant molts anys havia tingut la necessitat d’escriure aquest article, però mai ho havia acabat fent. Finalment, ha arribat el dia que jo també he decidit parlar-ne obertament i sense cap por. M’assec davant del teclat i tinc la sensació que aquestes ratlles ja les he anotat moltes vegades però, fins avui, només representaven reflexions o converses íntimes amb amics o familiars. Persones amb qui durant la malaltia vaig compartir pors, nervis i plors. Les que hi eren per escoltar-te, per compartir contradiccions, per comprendre i, sobretot, per estimar. Les que sabien que la meva germana superaria l’anorèxia molt abans que jo fos capaç d’acceptar que estava malalta.

Aquest és el moment més difícil: el diagnòstic. Que els pares et diguin, amb el cor trencat i la veu tremolosa, que la Laura pateix anorèxia. Escoltes amb silenci, no entens res, no saps com has de reaccionar, però et conjures, un cop més, a fer de germana gran. Per ella, pels pares i pel germà més petit. Recordo com el pare em va dibuixar amb un dit el camí de l’èxit i del fracàs. El de la superació o el de la pèrdua. Aquella imatge que mai he esborrat però que gràcies al pas del temps he pogut pair. Perquè passen els dies, les setmanes, els mesos i la malaltia evoluciona.

Que evolucioni no vol dir que l’entenguis, però sí que aprens a conviure-hi. Arribes a comprendre actituds estranyes, comentaris inoportuns i, fins i tot, enrabiades. I un dia ella et diu: “Tinc un monstre que em menja el cervell, no sé com explicar-t’ho, però no el puc aturar”. I, de cop, tot es fa més digerible. És ella qui et parla. La germana, l’amiga de confidències i d’aventures. És ella qui et diu que el camí serà llarg. I tu li garanteixes que hi seràs. No saps si sabràs fer-ho, si podràs donar-li els consells més encertats, però que trauràs la força i l’energia d’on faci falta. I ho faràs navegant entre sentiments desconeguts perquè no en tens ni idea de la malaltia. Ni idea. Ni tu ni les persones que t’envolten. Però, sense adonar-te’n, un dia els pares es transformen i esdevenen unes cuirasses valentes i lluitadores. Les incerteses els envaeixen, però no s’hi poden aferrar. Ni a la culpabilitat.

Tothom és innocent. I saber-ho és clau per travessar per aquest desert. Però com li fas entendre a un germà que encara juga a jocs infantils que ha d’acceptar aquesta cruel realitat? Com li expliques que és la seva germana qui ara necessita totes les atencions i estimes? Intentes dir-li que algun dia arribarà a comprendre-ho i que, de moment, s’esforci perquè tot sigui el més senzill possible.

He dit senzill. Perquè, malgrat tot, segueixes amb les teves rutines. T’esforces perquè la malaltia no acapari tots els teus pensaments. Intentes buscar espais i situacions que et facin somriure amb ella. Perquè vols recuperar la Laura esbojarrada, divertida, alegre, riallera i propera de sempre. L’únic que et fa feliç és veure que vol guanyar el combat. Aniràs temptejant converses incòmodes quan alguns amics et preguntaran per ella. Només en podràs parlar amb humilitat amb la família o amb dues amigues en comú. Només les persones que coneixen l’abans i l’ara entenen que la malaltia l’ha transformat.

Tot es capgira i només un monstre ho pot explicar. Qui li diu que, malgrat estar extremadament prima, no mengi. I això canvia el seu caràcter, la seva forma de relacionar-se, de mirar el món i la societat que l’envolta. Busques explicacions i justificacions en el context, però mai acabaràs d’identificar perquè un dia va caure al pou. Només recordes la llum de la sortida. La que et va permetre recuperar la germana i amiga. La que et va ensenyar que la vida és una carrera de fons amb molts alts i baixos. Amb caigudes i recaigudes que un dia esdevenen petjades del passat.

Puc parlar del passat perquè el present m’ho permet. Perquè ja fa temps que la Laura és la Laura. La companya de crítiques i de dubtes, d’encerts i d’il·lusions. És ella qui m’ha dit que escrivís amb franquesa. Perquè sap que explicar-ho és una manera d’afrontar-ho, de trencar barreres, de visibilitzar la malaltia, de desestigmatitzar-la. Pensa amb les noies que avui pateixen anorèxia i no vol que quedin encerclades per la por o les inseguretats. Ella sap que els estigmes formen part de la malaltia. La fan llunyana, difícil i perversa. Però si superar-ho és possible, parlar-ne també.