Viuen privats de llibertat. No poden exercir els seus drets polítics. Passen hores i hores en cel·les petites i solitàries. Moltes barreres els impedeixen comunicar-se plenament amb les seves famílies i amics. Són presos polítics. Estan empresonats provisionalment per defensar amb fermesa i decisió uns interessos legítims i democràtics. Alhora, alguns dels seus companys de viatge es troben a milers de quilòmetres de distància, lluny de les seves parelles i els seus fills. Conviuen amb un exili forçat. I això passa a Espanya, un estat democràtic i de dret, en ple segle XXI.

Per a ells, la vida ha agafat un altre ritme. Per a la resta de ciutadans, tot segueix, continua. La situació és injusta, fins i tot, en aquest sentit. Per això, els familiars dels presos i exiliats polítics no es cansen de dir, amb raó, que no podem normalitzar aquesta situació. Fa just una setmana, en un sopar groc, la germana de la consellera Meritxell Serret demanava justament això: que no ens cansem de denunciar-ho. La lluita serà llarga, però ha de ser persistent. No ens podem permetre abandonar el combat abans d’hora.

Els hem de reivindicar, no plorar. Hem de defensar la seva innocència, la seva valentia, la seva fermesa, els seus ideals polítics, la seva honestedat. I hem de convertir-nos en revulsius. Portar un llaç groc ens serveix públicament per crear un vincle de complicitat amb ells i els seus familiars, però necessitem accions més contundents per aconseguir el seu alliberament. La germana de Dolors Bassa insinuava aquesta setmana la necessitat d’aturar el país. És evident que els sopars grocs, els actes que setmanalment s’organitzen en diferents pobles del país o les petites accions de suport són imprescindibles, però insuficients. Les famílies ara els tenen més a prop, però segueixen tristes i indignades. Necessitem mobilitzacions que obliguin l’estat espanyol a asseure’s, a negociar. Fets que forcin a prendre decisions valentes. Perquè més enllà de reivindicar-los, els hem d’alliberar.

Hem de ser conscients que els mesos que vindran seran durs. Probablement, a finals d’any s’iniciarà el judici. Es construiran diferents relats perquè l’estat espanyol, la fiscalia o algun jutge puguin guanyar la seva batalla. Però el combat real triomfarà al carrer i a les institucions i instàncies europees. Per això, actuem coherentment, no ens cansem de denunciar les infàmies d’un estat fallit i organitzem actuacions que ens permetin fer justícia. El filòsof Sèneca tenia clar que no normalitzar una situació inexplicable era el primer pas per aconseguir l’objectiu: “Les condicions per a la conquesta no són senzilles. Només hem de treballar un temps, suportar un temps, creure sempre, i no retrocedir mai”.