La gran majoria de ciutadans d’aquest país el van conèixer el dia 10 de gener de 2016, quan va convertir-se en el 130è president de la Generalitat. Va fer un discurs d’investidura correcte, però quan va agafar el micròfon en el torn de rèplica vam descobrir de quin peu calça. Una persona serena, però amb un sentit de l’humor que l’humanitza. A poc a poc, hem anat coneixent el seu tarannà, la seva manera de fer i de dir les coses. Alguns lloaran unes decisions, d’altres les criticaran però ningú li podrà dir que no ha complert amb el seu compromís. Després d’una qüestió de confiança, va assegurar amb el cap ben alt: referèndum o referèndum. I, malgrat tot, hem celebrat un referèndum que, com així ho va decidir el Parlament, té caràcter vinculant.

Fa poc més d’una setmana, quan quedaven 4 o 5 dies per a la seva celebració, vaig compartir una –com sempre- agradable conversa amb el seu bon amic, i també periodista, Carles Porta. Volia saber, per boca d’una persona que el coneix bé, com viu aquest moment polític. Quan li vaig proposar al Carles de trobar-nos, de seguida, va acceptar l’oferiment però va respondre de forma taxativa: “El meu amic està molt serè. És un paio tan honest que només pateix per complir amb la gent”. Ras i curt. Com que era un missatge de WhatsApp hi vaig fer un cas relatiu, malgrat que no era la primera persona que m’assegurava que està tranquil.

Vam conversar una hora llarga amb el Carles Porta i aquesta setmana, un cop celebrat el referèndum, he recordat molts dels comentaris que em va fer. Em va dir que mai ha mostrat grans emocions, però que sempre ha estat una persona serena, convençuda i determinada amb les seves conviccions. Que actua pensant en els interessos de la gent, no del partit (malgrat que això segur que també li ha comportat moments tensos dins del PDECAT o l’antiga Convergència). “És un líder?”, vaig preguntar-li al Carles Porta. No, no es considera un líder, em va dir, però va afegir que ha guanyat un lideratge a base d’argumentació, presència i, també, serenitat. “És tossut, però també és de la broma i, sobretot, no és perfecte”. Aquesta crec que és la millor definició que em va fer el seu amic Porta.

Jo no conec els encerts o errors que va poder fer com a alcalde de Girona, per exemple, o durant altres moments de la seva carrera professional i política. Tampoc vull valorar totes les decisions que ha pres com a president de la Generalitat, algunes no les comparteixo, d’altres sí. Però, és evident, que ha aconseguit encapçalar, juntament amb el seu executiu, una demostració de dignitat i coratge. De valentia, de respecte i de democràcia. Mai oblidaré la cara de felicitat que feien els meus padrins –com anomenem a les terres de Ponent als avis- aquest passat dia 1 d’octubre. El padrí va marcar el “Sí” de la butlleta de votació tres o quatre vegades amb una rialla d’orella a orella. Això ho diu tot.

Hi ha qui em criticarà perquè he volgut escriure un article sobre el president per lloar la seva fermesa. D’acord. Acceptaré les crítiques i intentaré fer com ell, a qui, segons l’amic Porta, no li preocupen les opinions que puguin dir els altres –sempre que aquestes no embrutin la institució que representa. “Té un ego d’aquells que s’alimenten indirectament. Veient a les filles, a la dona, als amics, a la gent feliç, ell ja ho és”, em va dir l’amic Porta. Espero que conservi aquest ego que engrandeix la seva feina i que, probablement, ens ajudarà a encaminar aquest país cap a nous horitzons. Esperem que aquesta determinació i força no tingui aturador perquè, com bé sap Puigdemont, la dels ciutadans d’aquest país és inajornable. El president haurà de mantenir aquesta fermesa perquè, de ben segur, coneix les conseqüències que pot tenir renunciar-hi.