No abaixarem el cap, no ens agenollarem, no guardarem silenci, no acatarem, no ens resignarem, no ens deixarem intimidar, no abandonarem, no ens conformarem, no ens doblegarem, no cedirem, no callarem.

Reclamarem, exigirem, defensarem, reivindicarem, ens mobilitzarem, farem pinya, aixecarem la veu, lluitarem, ens arromangarem, combatrem, qüestionarem, debatrem, parlarem de drets i llibertats.

És el nostre deure i obligació. Els ciutadans esperen que els mitjans de comunicació canalitzem les veus del carrer. Els periodistes volem que els clams i mobilitzacions d’entitats i col·lectius organitzats arribin al conjunt de la població. Per això, ens hem de fer ressò de la plataforma No callarem. Si s’imposa la censura o l’autocensura, hi perdem tots. Si guanya la por i el silenci, ens convertirem en éssers fràgils i inoperants. La repressió política i psicològica de l’Estat espanyol escapça la llibertat d’expressió i de pensament. Les lleis no poden emmordassar-nos, com defensen els promotors d’aquesta iniciativa.

No podem acceptar que es prohibeixin llibres, cançons, piulades o nassos de pallasso. Si això passa, vol dir que el sistema agonitza. Només el podrem recuperar a través de la denúncia i la lluita individual i col·lectiva. I necessitem fer-ho. Per Valtonyc, Hasel, el segrest de Fariña, la retirada de l’exposició de l’artista Santiago Serra d’ARCO i un llarg etcètera. És un acte de pura supervivència.

Sense mitjans de qualitat i amb unes llibertats retallades no hi ha democràcia que pugui funcionar. Per això, hem de treballar perquè la dissidència política, de pensament o ideològica ens aporti riquesa i aprenentatge. No pot convertir-se en un objectiu a combatre. Deia George Orwell que la llibertat és “el dret a dir als altres allò que no volen sentir”. Doncs diguem-ho ben alt, ben fort, que ressoni i faci trontollar allò que encara ara sembla poderós i infranquejable. No callarem.