Es respira un clima de desànim per la situació política actual. “Com ho veus?” “Aconseguirem alguna cosa?” “Cap a on anem?” Són preguntes recurrents en converses informals. Perquè des de l’1-O fins ara hi ha qui no ha entès determinades decisions polítiques. Alguns ciutadans se senten desorientats perquè no van compartir les accions que es van emprendre aquella tardor del 2017. El 20 d’octubre d’aquell any es va aprovar, i posteriorment es va suspendre, la declaració d’independència. A partir d’aquell dia es va obrir un període de negociacions per intentar arribar a un acord amb el govern espanyol o amb altres forces europees i, finalment, davant la falta de voluntat per fer-ho mitjançant un pacte, el Parlament de Catalunya va fer la declaració d’independència el 27 d’octubre. Aquesta mai s’ha fet efectiva, però alguns dels líders polítics del moment han passat per la presó i d’altres segueixen a l’exili. La seqüència és ben coneguda per a tothom però, de vegades, recordar-la permet tornar a contextualitzar el sentiment de desconcert, cert cansament o, fins i tot, decepció per la situació present.

Cinc anys després, la correlació de forces polítiques és diferent i les seves estratègies, també. Els tres partits independentistes (ERC, Junts per Catalunya i la CUP) han fet la seva pròpia lectura del 2017 i han dibuixat així les seves tàctiques i prioritats. Des de la confrontació directa fins a la taula de diàleg, amb tot el ventall de matisos que podem trobar en cadascuna de les accions empreses per totes les formacions. De fet, algunes són compartides, però d’altres són un element de disputa electoral.

El que és evident és que les conseqüències polítiques i jurídiques d’aquell 2017 són del tot presents. Encara hi ha centenars de persones pendents d’una causa judicial i, amb aquest escenari, és difícil imaginar un nou embat amb l’Estat espanyol. Perquè el punt de partida dels actors és desigual, perquè les incerteses o dubtes dels responsables que són a primera línia són legítims, perquè el desgast personal –més enllà del polític– és, sens dubte, un factor a tenir en compte. En un procés d’independència tothom pot assumir riscos, però no es poden exigir heroïcitats. Identificar les fortaleses i debilitats de totes les parts és imprescindible per actuar i guanyar una nova posició.

Per tant, els sentiments de desengany d’una part dels ciutadans independentistes que van implicar-se en l’organització de l’1-O, o que hi van participar, es pot comprendre, però també cal prendre consciència dels efectes col·laterals que encara s’arrosseguen. Evidentment, avui ningú s’atreveix a qualificar el moviment independentista com “la revolució dels somriures”, un terme encunyat a partir de la votació del 9-N del 2014, però tampoc és just afirmar taxativament que fins al 2017 els partits independentistes i les entitats socials van actuar amb ingenuïtat i innocència. Algunes accions no es van calibrar prou bé, segur. Per això, tothom ha fet autocrítica. Qui no n’ha fet és l’Estat espanyol. Ningú ha reconegut els errors dels anys de l’anomenat procés, ni la guerra bruta, ni les ordres judicials ni les indicacions per aturar amb violència l’1-O. Però és evident que hi ha responsables al darrere de tots aquests despropòsits polítics.

Per això, malgrat que alguns independentistes mirin ara amb cert escepticisme algunes estratègies, això no vol dir que no es reafirmin en la necessitat de resoldre mitjançant una votació l’encaix entre Catalunya i Espanya. De la mateixa manera que si es produeix un altre moment –semblant al de l’1-O– per defensar la voluntat d’una part de la societat catalana d’esdevenir un estat independent, tots aquests ciutadans –per coherència– hi tornaran a ser.

La crítica és necessària i lícita. Retre compte amb els representants públics és una exigència democràtica. Però no cal confondre això amb la defensa d’uns ideals polítics i socials. Des del 2017, malgrat totes les interpretacions i, fins i tot, desil·lusions, els ciutadans que eren independentistes ho continuen sent. Per això, reclamen uns punts en comú entre els partits per seguir defensant la nostra llengua, les nostres infraestructures, el nostre sistema sanitari, el nostre sector primari, la nostra indústria, els nostres mestres, el nostre talent audiovisual i un llarg etcètera que defineix el país. Ningú ha deixat de ser independentista, però sí que s’exigeix més coordinació entre les forces i entitats que treballen per assolir aquest objectiu. De necessari, ho és; només falta voluntat.