Quan falten pocs dies per a l’inici del curs escolar, cada cop hi ha més incerteses i menys temps per afrontar el retorn a les aules. Crec que la voluntat de gran part de la comunitat educativa ha estat, des de sempre, que les classes es puguin reprendre el 14 de setembre de forma segura i presencial. Aquest semblava que era l’objectiu que tothom desitjava al mes de juny quan es va posar punt i final a un curs atípic i estroncat per la pandèmia.

Els mesos d’estiu havien de servir per establir nous protocols, redistribuir grups classe, reorganitzar claustres de professors i intentar recuperar una certa normalitat als nostres centres educatius. És cert que també s’esperava que el virus donés una mica de treva i, en canvi, ha continuat afectant i amb força determinades zones. Però ara, a les portes del nou curs, la gran pregunta és: què ha fallat? Per què cada cop hi ha més dubtes sobre com serà la represa del curs escolar i la majoria de preguntes no tenen una resposta clara?
És veritat que el context és canviant i això dificulta fer qualsevol previsió. Alhora, tots sabem que els paràmetres que avui serveixen, demà poden ser insuficients en funció de com avanci la malaltia. Però això no hauria de servir com a excusa per garantir l’escolarització dels nostres infants i joves. I, per tant, és imprescindible que la comunitat educativa pugui coordinar-se amb les administracions per garantir el bon funcionament dels centres. Ara es percep més recels i incomoditats que no pas confiança i sincronia.

Analitzar com ho estan fent en altres països sempre pot ser de gran ajuda. Un exemple, el cas de Berlín que han tingut casos de covid-19 pocs dies després de començar el curs i han hagut de tancar alguns centres. I aquest no és un incident únic perquè en diferents països han hagut d’enviar els nens a casa per controlar els contagis. Conèixer aquests precedents, a pocs dies de començar el curs i amb un alt risc de rebrot a Catalunya, fa que els dubtes augmentin exponencialment.

Perquè està en joc la seguretat dels professors i mestres, dels alumnes i les seves famílies, dels monitors d’activitats extraescolars i de totes aquelles persones vinculades en el món educatiu. Però també els resultats acadèmics d’una generació, el seu desenvolupament personal i emocional, la seva socialització i la seva manera d’entendre el moment. Perquè l’acompanyament dels professors és fonamental en una situació de màxima excepcionalitat que s’allargarà mesos. Perquè potser ni la desitjada vacuna ens retornarà al situació de “normalitat” d’abans. El present ha canviat i adaptar-nos és l’únic camí. Per fer-ho cal previsió i mesures, i això està en mans de l’administració. Però, evidentment, la ciutadania ha de respondre amb responsabilitat. L’objectiu és difícil i genera riscos, però com a societat necessitem que la seguretat sanitària no sigui incompatible amb l’educació presencial.