L’avançament de les eleccions catalanes ja fa mesos que planeja en l’escenari polític. Uns comicis que, més enllà de la decisió del Tribunal Suprem sobre la inhabilitació del president Torra, semblaven ja inevitables a principis d’aquest any per les desavinences constants entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. La crisi del coronavirus va provocar que, un cop aprovats els pressupostos, el president no convoqués les eleccions, tot i haver anunciat que així ho faria. Totes les previsions indiquen que a finals de setembre o principis d’octubre el Suprem prendrà una decisió i aleshores la legislatura quedarà sentenciada.
A partir d’aquí s’obren diferents escenaris, malgrat que alguns semblen més lògics o pragmàtics que d’altres. Torra pot decidir convocar eleccions anticipades a finals d’estiu; pot fer-ho entre la resolució de l’alt tribunal i la notificació de la sentència; Junts per Catalunya pot promoure la investidura d’un nou president sempre que ERC li doni suport; o, fins i tot, s’ha especulat la possibilitat de fer canvis dins de l’executiu perquè la vicepresidència quedi en mans de Junts per Catalunya per evitar que sigui Aragonès qui assumeixi el lideratge del govern un cop Torra quedi inhabilitat i durant les setmanes prèvies a unes eleccions. Un ventall de possibilitats que ara encara semblen totes totalment imprevisibles.
Alhora, aquestes eleccions poden ser clau també per veure el recorregut del diàleg del PSOE amb Esquerra Republicana. Perquè el coronavirus no ha fet desaparèixer el conflicte entre Catalunya i Espanya. Aquest segueix i necessitarà un procés de negociació i una votació. Malgrat l’excepcionalitat i les circumstàncies, no es produiran renúncies a un projecte polític.
Sembla evident que la legislatura catalana no té recorregut perquè existeixen estratègies molt diferents. Pot ser que unes eleccions no clarifiquin tots els dubtes, però sí que obligaran a concretar propostes socioeconòmiques i tàctiques polítiques per al futur més immediat.