Diuen que un bon negociador mai confia. És evident que en l’escenari polític les desconfiances i els recels són constants, però superar-los és també imprescindible si es volen explorar possibles pactes. El respecte vers l’adversari polític, que va un pas més enllà de la simple tolerància, es construeix parlant, escoltant i buscant aquelles idees o projectes que puguin ser compartits per diferents actors. No és fàcil, però tampoc hauria de ser impossible, perquè si creiem que és un camí intransitable vol dir que els polítics han bastit uns límits i han establert uns màxims que no deixen marge per al diàleg i la negociació, elements clau del mateix sistema democràtic.

La confiança entre polítics es construeix a poc a poc durant un procés de negociació i es basa en el reconeixement de tots els interlocutors. Cal que tothom exposi el punt de partida, sense maximalismes, i a partir d’aquí cal anar coneixent els incentius que pot tenir per a cadascú una decisió o una altra. Sense aquests punts forts és difícil pensar en les renúncies, encara que aquestes en formin part inevitablement. Perquè acceptar, de vegades, també vol dir cedir. Sense que això suposi, ni de bon tros, sacrificar uns ideals o una ideologia. És en els matisos, en els detalls, on es troben els acords que permeten avançar políticament.

Per tant, és important que tots els actors que formen part d’una negociació siguin capaços d’identificar els principals objectius. Un cop fixats, aleshores cal veure quin govern permetrà aconseguir-los de la forma més eficaç i eficient possible. Per això, una de les claus d’una negociació és també la discreció. Que els dirigents que encapçalen aquest procés no estiguin condicionats pel soroll mediàtic o el murmuri polític. I que facin de la paciència la seva principal virtut, perquè pot esdevenir primordial per arribar a consensos però, sobretot, per signar acords de llarg recorregut, capaços de garantir estabilitat política i confiança ciutadana. Les presses, en aquest cas, solen ser males companyes de viatge. Encara que si unes converses s’allarguen eternament això també pot tenir uns costos. No fer res, no avançar té les seves conseqüències. En l’equilibri entre aquestes variables rau l’èxit d’una negociació.

En un procés així tothom vol guanyar molt i ningú vol perdre res. Però les diferències s’han de saber gestionar políticament i pragmàticament. Cal propiciar contextos que facilitin l’intercanvi de gestos i moviments per construir des de la franquesa, encara que les mirades de reüll no acabin de desaparèixer mai. La valentia o, fins i tot, la generositat són dos elements que potser “no estan de moda” en el panorama polític català, però poden esdevenir transcendents si permeten l’acostament de posicions, segellen compromisos i eviten els malentesos o les filtracions, que poden fer saltar pels aires qualsevol possible entesa.

Però després de les eleccions del 14 de febrer, el més important no és només arribar un acord per formar un nou executiu, sinó que aquest sigui prou sòlid i, per tant, amb capacitats reals per governar. Ho va dir el sociòleg Johan Galtung: en la resolució d’un conflicte l’element clau és saber gestionar la contradicció. Això és el que haurien de fer els dirigents que formin part del nou govern, encapçalat presumiblement per Pere Aragonès. El líder republicà es caracteritza per la seva discreció i prudència. Esperem que aquests dos elements esdevinguin valuosos per encetar una nova etapa política. Aragonès, si és president, haurà de ser capaç de gestionar un context pandèmic difícil amb noves promeses en l’àmbit nacional. És a dir, treballar per a l’aprovació d’uns nous pressupostos que puguin donar resposta a les necessitats econòmiques de la societat catalana i bastir un full de ruta que inclogui l’amnistia i l’autodeterminació i detalli terminis i concrecions. Al mateix temps, hauria d’aconseguir reduir, fins a la mínima expressió, les batalles internes entre els diferents membres de l’executiu.

Els electors han demanat que les forces independentistes siguin capaces d’articular una nova estratègia, i ara és la classe política qui ha d’entomar el repte. Per aconseguir-ho, estaria bé que tinguessin en compte les variables que fan avançar qualsevol procés de negociació. Ho anirem veient i ho fiscalitzarem, perquè aquesta és la nostra responsabilitat.