Sempre ha estat una dona discreta. Sempre ha obrat en silenci i sense esperar cap reconeixement. És una lluitadora anònima. És una treballadora incansable i persistent. Ha esdevingut el pal de paller de la família. I ho ha fet amb entrega i estima. Va estudiar Magisteri per dedicar-se als altres, per transformar la societat a través dels aprenentatges compartits. Ella és la padrina Maria Cinta, la meva millor mestra.

Qui ha convertit en emblema la divisa del filòsof Ernest Renan que ens recorda que “la clau de l’educació no és ensenyar, és despertar”. Perquè la curiositat cal cultivar-la. I, per això, quan era petita sempre em deia: “Siguis xafardera”. En el sentit positiu del terme. El que t’estimula a preguntar-te, sempre, el perquè de les coses. El que t’obliga a investigar i cercar informació constantment. El que t’ajuda a viure observant l’entorn i analitzant els detalls que ens envolten. Perquè és així com ha intentat explicar-me el sentit de la vida. I potser així, sense saber-ho ni ser-ne conscient, em va acabar convertint en periodista. I potser mai li he agraït prou. Però el passat 8 de març em vaig dir: potser mai és tard.

Ella em va explicar els primers contes. Aquells que llegíem al costat de la llar de foc i aquells que s’inventava, però que sempre eren els preferits de totes les nétes. Ella em va recomanar les primeres novel·les i em va fer llegir “La ciutat invisible” d’Emili Rosales, sent encara una adolescent, perquè l’havia fascinat. La padrina és qui em va corregir les primeres redaccions escolars. Em va ensenyar a unir paraules per construir noves realitats. I després, quan ja havia fet totes les esmenes que m’havia suggerit, li llegia en veu alta. Ens agradava, ens feia felices. Era la manera de parlar-nos, d’entendre’ns.

Després els anys ens han allunyat. Ja no ens veiem ni parlem cada dia. Però ens retrobem cada cap de setmana. I ens expliquem cabòries i preocupacions. Intercanviem percepcions i ens aconsellem. Perquè la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Ens aporta una mirada serena del món.

Sóc la més gran d’una colla de 17 néts i tots podem dir que tenim la sort d’haver crescut observant la seva manera de fer i de treballar. Una dona que, malgrat les dificultats, ha fet camí. Amb encerts i errors, segur. Però amb la voluntat de ser-hi. Esdevenint exemple i guia de les seves nétes, de les generacions futures. De les que avui recollim els valors ja sembrats. Les que només podem dir “gràcies”. Tot esperant algun dia també poder recomanar bons llibres, esmenar textos i aconsellar en decisions importants.