“Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera”, escrivia Mercè Rodoreda a Joan Sales el 1962. Eren els anys de la dictadura. De les mitges veritats, de les paraules censurades, dels discursos secrets. Eren temps on la mentida intentava camuflar la realitat. I aquestes paraules les escrivia Rodoreda. Però el receptor era Sales. Qui, en paraules del periodista Francesc Canosa, va ser el “gran detector de mentides”, va veure la realitat tal com era. Sense floritures. Qui feia de l’honestedat un desig autèntic, tangible. Ells parlaven de veritats, ignoraven les mentides. Però quantes veritats existeixen? Qui construeix relats enverinats? Qui ignora detalls per modificar percepcions? Qui relata de forma parcial? Qui fa de la mentida una veritat?
Els seus ciutadans saben que la veritat és aquesta, encara que es construeixin històries paral·leles. I tenen molt clar que l’èxit de qualsevol opció política està a les seves mans, però que necessiten un acompanyament institucional. Les mobilitzacions reclamen sempre una acció política determinada. I, per aconseguir-ho, exigeixen que conflueixin estratègies diferents. Que es facin propostes, que es demostri un lideratge, que Catalunya marqui l’agenda política. Com ho ha fet gairebé sempre. Com ha de recuperar ara. L’independentisme s’ha consolidat electoralment i al carrer. I malgrat la presó i l’exili, ningú ha aconseguit escapçar aquest moviment Però encara queda feina per fer si vol que un dia triomfi la veritat. És qüestió de temps? Potser sí. Però, sobretot, cal prendre decisions, llimar diferències. Quan una mentida empastifa, calen moltes veritats per tombar-la.