"Cal reivindicar la nostra memòria. Explicar les veritats". Aquestes són algunes de les meves "obsessions", em confessa. I ho explica amb to serè però contundent. La serenitat d'haver fet feina i la contundència de qui sap que per recuperar la nostra memòria històrica encara es necessita picar pedra. Diu que el seu gran objectiu, a més de fer grans films, és normalitzar el cinema en català. Considera que l'èxit dels seus treballs rau en la "necessitat" dels catalans per explicar-nos. Després d'haver produït una de les pel·lícules catalanes amb més recorregut internacional, "Pa negre", el 2017 portarà a la gran pantalla la novel·la de Joan Sales, "Incerta glòria". En aquesta entrevista, ens avança com serà aquesta nova pel·lícula. Diu que diferents personatges ens explicaran la guerra però, alhora, la guerra servirà de rerefons per narrar les grans contradiccions que amaga un conflicte ple d'irracionalitats.

"Incerta glòria" és la gran novel·la sobre la guerra civil espanyola?

És una obra enorme. És una novel·la amb una construcció de personatges potentíssims i d'una gran complexitat moral. Aquells que semblaven més bons són els que després canvien. Però tampoc es tornen dolents sinó que el que els canvia és la guerra. L'Agustí Villaronga té una frase molt bona, diu: "Si tu a un bassal de merda hi tires una pedra, ho esquitxes tot de merda". I la guerra és un bassal de merda. 

D'irracionalitats?

Sí. La guerra és sempre irracional. Persones cultes, instruïdes, sensibles, com era el Sales, es troben fent de tinents o capitans d'aquesta guerra. Eren pacifistes, perquè no hi ha ningú mínimament intel·ligent i sensible que pensi que les coses es poden solucionar matant innocents. Homes de pau, de lletres, de cultura que van haver de tirar endavant un exèrcit. 

I aquestes contradiccions és el que explica Sales? 

Els personatges de la pel·lícula recullen aquesta misèria i aquesta grandesa. La guerra és un fons que ho tenyeix tot. Et trobes en un bassal i, per tant, t'esquitxes i deixes de ser el que series.

Has explicat, en altres ocasions, que en aquesta història hi veus el teu pare. Aquest és un dels motius que explica per què vas decidir fer la pel·lícula?

Sí. El meu pare, quan va acabar la guerra, tenia 14 o 15 anys. És una generació de perdedors totals. Perquè no només van perdre una guerra, sinó un país i la cultura. Van entrar en una dimensió no desconeguda sinó molt coneguda per la seva pobresa intel·lectual, mental i humana. Jo crec que això els va fer enormement perdedors. Eren gent que mirava molt lluny. El Sales, sobretot, tenia una gran connexió amb el món i, de sobte, es va trobar sota terra. I aquests 40 anys perduts els arrosseguem i els arrossegarem durant molt temps. Els més destacats van marxar a l'exili, els altres morts i empresonats. Sovint oblidem que nosaltres som fills d'una cadena que va estar a punt de trencar-se. I que els pocs que la van aguantar, entre ells el Sales i la gent que va resistir, els hem d'homenatjar permanentment.

Podríem dir que 'Incerta glòria' tenia una pel·lícula al darrere?

Sí. És evident que no fem les pel·lícules per pedagogia, però sempre hi ha unes vinculacions emocionals que t'empenyem molt fort i que t'ajuden. Quan has d'aixecar una quantitat de diners tan important, com amb "Incerta glòria" que té un cost de 4 milions d'euros, has d'estar motivat. El tema ha de ser molt bo. A mi la memòria històrica m'interessa molt perquè em sembla que és una vergonya el que ha passat. A la transició, amb l'excusa que manava l'exèrcit i que estàvem destarotats per 40 anys de dictadura, ens van colar una situació que cap país que ha patit una dictadura aguanta. Per tant, considero que això encara ha de ser reivindicat i restituït. 

Necessitem explicar-nos?

Això no fa mal a ningú. Jo estic molt amb aquella frase de sant Pau que diu: "La veritat ens farà lliures". S'han de dir les veritats de les dues bandes i ben dites. I "Incerta glòria" les diu. Perquè és una novel·la que parla de les barrabassades dels anarquistes i també dels feixistes.

La guerra centra la pel·lícula o només n'és el rerefons?

La pel·lícula transcorre al front d'Aragó en un moment en què no hi havia guerra. En un instant que convivien feixistes i republicans aturats perquè Franco anava allargant el conflicte per guanyar-lo amb més seguretat. La pel·lícula acaba quan els franquistes arriben a Aragó. 

El film agradarà als lectors de Sales?

La gent que compari el llibre amb la pel·lícula no sap què fa. La pel·lícula és una pel·lícula per ella mateixa. Jo recordo quan vaig produir "Pa negre" que l'Emili Teixidor em va dir: "no vull entrar per res en el guió perquè jo sé escriure llibres però no sé fer pel·lícules". I "Pa negre" ha estat una gran pel·lícula que ha anat a tot el món. La pel·lícula s'ha d'aguantar per ella mateixa. És veritat que una novel·la ja ha fet l'exercici de construir estructures dramàtiques i de personatges que després, amb una pel·lícula, poden funcionar molt bé. Però hi ha moltes coses que cal canviar. 

Sense perdre l'essència?

El cinema és diferent. És a dir, jo quan faig classes d'adaptació literària al cinema sempre dic que si la pel·lícula és molt fidel al text no serà bona, perquè són llenguatges diferents. Les metàfores literàries no són com les cinematogràfiques. Al cinema les hem de construir a partir d'imatges. Per tant, no té cap sentit comparar-ho, és absurd. 

Què podrem veure a la pel·lícula?

Una història molt potent de personatges amb el rerefons de la guerra civil espanyola. Amb totes les contradiccions humanes i polítiques que genera viure aquesta guerra. I això es pot aplicar a qualsevol guerra. Jo recordo quan vam presentar "Pa negre" al Vietnam que tothom que havia viscut una guerra semblava que aquell fos el seu poble, encara que fossin vietnamites. Perquè la humiliació dels perdedors d'una guerra tothom l'ha patit. Els homes tenim orelles, nas, boca i emocions, que són les mateixes. Ens desespera la injustícia, plorem, riem. Per tant, quan tu agafes en un lloc concret aquestes emocions que són universals, funcionen a tot arreu.  

Fa molt de temps que volies fer la pel·lícula. Per què no l'has pogut fer abans? 

En el moment del tripartit, el conseller Tresserras va fer una política per tirar endavant pel·lícules potents, comercials, diverses, en català. I semblava que el cinema català arribaria, finalment, a la normalitat. El teatre, la música en català funciona. Tenim uns mitjans de comunicació en català. Però el cinema és l'assignatura pendent. Només un 2% de públic català va a veure cinema en català. La gent no se sent concernida pel propi cinema. Alguna cosa s'ha fet malament. Per tant, en el moment de "Pa negre" vam pensar que això ja funcionaria.

I per què no es produeix més en català?

Perquè molts directors i productors catalans no ho saben. Quan tu fas una cosa amb la teva llengua, i això s'ha demostrat amb les sèries de TV3, la gent hi va. I és un mercat suficient. "Pa negre" va fer molts diners en el mercat dels Països Catalans. Per tant, es va demostrar que hi havia un mercat cultural important pel cinema. El que passa és que la gent, de vegades, s'oblida d'això. La política del conseller Tresserras va permetre passar del 2 al 8% de públic. Després va venir la crisi i es van abandonar aquestes polítiques, que s'haguessin pogut seguir fent perquè es tractava de mirar bé que es produïa.

Per tant, és culpa de la crisi o de la política cultural?

La política cultural ha de saber què cal prioritzar i quin model vol. Si el cinema no està normalitzat, cal posar-se d'acord. No hem d'anar doblant pel·lícules americanes, potser les Disney sí, però les altres no. Potser que aboquem aquests diners a fer pel·lícules pròpies i pensant en el nostre públic. Jo sempre he treballat amb aquesta lògica i m'ha funcionat molt bé. També he tingut algun fracàs però els èxits de les meves pel·lícules s'expliquen perquè la gent se les fa seves. 

Des del moment que et vas plantejar fer la pel·lícula fins ara, ha canviat la percepció sobre el film?

No. És una obra molt eterna. De la mateixa manera que la novel·la s'aguanta, la pel·lícula toca uns elements tan profunds i tan humans que no són conjunturals. L'he fet amb una mica menys de recursos però al final la pel·lícula és molt espectacular d'imatges, paisatges i de grans escenes. 

Un dels objectius, com en el cas de "Pa negre", és internacionalitzar el film?

Evidentment. Jo "Incerta glòria" l'he pogut finançar amb una prospecció de vendes estrangeres. He corregut alguns riscos pensant que la pel·lícula tindrà una trajectòria internacional. I no dubto que la tindrà. Hem posat tots els elements perquè la tingui.

Podem observar diferents paral·lelismes entre l'obra original i el moment polític que viu ara el nostre país?

Sí, hi ha coses que no s'han solucionat. Justament la memòria històrica, ni la qüestió catalana no s'ha solucionat. La guerra civil espanyola va comportar la desconstrucció de l'estat català. I el Sales ho explica molt bé. Si llegeixes les "Cartes a Màrius Torres", t'adones que hi havia molta gent que anava a lluitar perquè s'havia perdut la democràcia i les llibertats de Catalunya. Tot això encara s'ha de solucionar. Perquè l'Espanya negra, la caverna, que en aquell moment va ser la que es va sublevar, segueix manant. Els fills i els néts són els que estan governant, molts d'ells al PP. Només cal mirar els cognoms. No s'ha fet net. No hi ha cap país que hagi passat per una dictadura que no hagi fet net. Per tant, és molt vigent. 

És una pel·lícula que reivindica la memòria històrica?

Absolutament. És una pel·lícula que explica no només el rerefons de la guerra sinó també les relacions humanes i com aquestes queden afectades per un conflicte. Parla d'un període que ens ha estat amagat i molt mal explicat. I que s'intenta explicar des de la complexitat. La nostra guerra donaria, malauradament, per un gènere. Per fer una bona pel·lícula necessites un bon conflicte i quin trauma més bèstia hem tingut, recentment, que aquest? I els 40 anys de dictadura que han seguit. Va ser una guerra on es dirimien les grans ideologies del segle XX. 

Per què no s'havien fet fins ara pel·lícules com aquesta?

El cinema també s'ha anat normalitzant, com tot, en plena democràcia, però requereix molts diners i molta infraestructura. Per tant, no és fàcil. Durant la dictadura vam tenir el segle d'or de la poesia catalana perquè els censors no s'hi fixaven i la llegien quatre. I vam tenir el Foix, el Vinyoli, l'Espriu… En canvi, el cinema requereix molts diners i  no els pots perdre amb un cop de censura.