Aquest divendres, partits, entitats i organitzacions socioeconòmiques participen en la cimera pel referèndum. De fet, el referèndum serà un dels elements clau que pot determinar el curs dels esdeveniments durant el 2017. Segons el representant permanent del Govern català davant la Unió Europea, Amadeu Altafaj, des d'Europa ja són conscients que els catalans tindran una cita a les urnes aquest proper any per decidir el seu futur polític. En aquest sentit, demana que les futures accions no se "supeditin al que desitgen, esperen o puguin acceptar tercers", fent referència a Madrid, Brussel·les o, fins i tot, a l'altre costat de l'Atlàntic. Analitzem amb ell com veuen Catalunya des de la capital europea i quins són els actors o moviments que poden afavorir el procés català.

Un dels temes que centra l’agenda política catalana és la celebració d’un referèndum d’independència. En el cas que no es pugui convocar amb el vistiplau de l’estat espanyol, la UE pot ser un aliat?
Ho acabarà sent. Aquest dies, la premsa internacional fa les agendes de les grans cites del 2017 i Catalunya apareix. The Time, The Economist, Financial Times… tots inclouen la celebració d'un referèndum a Catalunya. Alguns, fins i tot, dubten sobre si es podrà arribar a celebrar donada l'actitud hostil d'Espanya. En qualsevol cas, és un dels grans temes de l'agenda europea. Per tant, a la UE es compta amb això. I cada cop veiem més reaccions no concertades, espontànies, de la comunitat internacional.

Per què?
Quan es constata que el que es vol és judicialitzar el procés. Si tenim processaments de càrrecs electes -locals i autonòmics- i més accions repressives i judicis polítics, augmentarà molt la pressió sobre les autoritats espanyoles perquè rectifiquin.

La convocatòria d’un referèndum és la clau perquè Europa pugui respondre o actuar?
Jo crec que la UE, malauradament, ha demostrat aquests últims anys que no actua molt de forma preventiva sinó davant dels fets, cosa que, a vegades, ho fa més difícil i menys eficaç. Ho hem vist amb la crisi econòmica, actua de forma consensual. Per tant, hem de comptar més amb l'actuació d'alguns estats, començant pels parlaments nacionals, que no pas dels governs. Aquesta és la dinàmica que estem constatant ja aquests dies. De fet, els governs es veuen més assetjats per la pressió que fa l'estat espanyol.

Són conscients les institucions europees de la negativa espanyola per celebrar un referèndum? Què en diuen?
Sí, perquè ja han passat molts anys des de les primeres grans mobilitzacions i de la sentència de l'Estatut. Jo veig, a través dels meus contactes, que hi ha gairebé unanimitat als governs europeus sobre el fet que el govern espanyol no ha fet front amb política el que és, realment, un problema polític. I que només s'ha dedicat a posar gasolina a l'incendi.

I per què no han mogut fitxa?
Perquè la UE no deixa de ser un club privat d'estats i hi ha una solidaritat entre ells molt important. A més, Europa pateix la crisi existencial més important de la seva història. El Brexit, la crisi dels refugiats, l'aparició de fenòmens euroescèptics cada cop més generalitzats, perfils de caire populista… A Brussel·les parlen d'una policrisi, en què la crisi política a l'estat espanyol és una crisi més entre d'altres. I van corrent d'un incendi a un altre.

Per tant, Catalunya no forma part de l'agenda europea?
Sí, però en forma part perquè celebrarà un referèndum el 2017. I el celebrarà amb o sense el consentiment de les autoritats espanyoles. I és aquesta determinació, fermesa i iniciativa del govern i les institucions catalanes el que ha forçat que el tema català formi part de l'agenda europea.

Acceptaria la UE un referèndum unilateral d'independència?
Aquesta paraula no agrada però, si cal, serà unilateral i la UE es veurà confrontada a aquesta situació. Un territori de la Unió, on els seus ciutadans tenen també la ciutadania europea, haurà decidit democràticament emprendre un camí diferent per una qüestió d'expressió democràtica. Per tant, haurà de decidir què és el que fa i com ho tracta.

Aquests dies hem viscut diferents episodis que poden exemplificar una politització de la justícia. Entenen des de les institucions europees que la presidenta del Parlament hagi de declarar per permetre un debat a la cambra catalana?
A les persones a qui els hi he explicat aquestes dues darreres setmanes, la reacció més habitual ha estat sacsejar el cap. T'ho dic d'una forma molt gràfica però han fet un no amb el cap preguntant-se com és possible, quina estratègia és aquesta. No veuen els guanys polítics que això pot aportar al govern espanyol, entestant-se a no fer política i criminalitzar una expressió cívica i democràtica. Ells el que constaten és que tot el que els ha dit el govern espanyol, des de l'any 2012, s'ha anat incomplint sistemàticament. Totes les previsions que van fer sobre el que succeiria a Catalunya han estat derrotades per la realitat. No hi ha suflé, la crisi econòmica no era el tema central, els partits independentistes no han acabat dividits entre ells.

Són pragmàtics?
Molt. Veuen que hi ha un Parlament amb una majoria independentista, una convocatòria d'un referèndum i una determinació de les institucions i la societat catalana. Corroboren que els catalans volen votar massivament i decidir el futur polític del país. Per tant, fets, fets i fets. I veuen que a Catalunya hi haurà un canvi en el decurs del 2017.

I saben que la presidenta ha declarat per permetre la votació de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent?
Aquest és el missatge que nosaltres ens esforcem a fer arribar. Amb les nostres capacitats molt limitades que no es poden comparar amb les que té tot un aparell diplomàtic de l'estat espanyol amb ambaixades, consultats i amb la premsa afí al règim.

Però tota la premsa internacional és afí al 'règim'?
No, tota no. L'espanyola sí però la premsa internacional ha reflectit, en diferents ocasions, de forma més objectiva el que estava succeint a Catalunya que no pas la de Madrid. Ho va fer el 27S. Les portades de la premsa internacional van llegir el resultat d'una forma molt clara: un parlament favorable a la independència. En canvi, a Madrid les portades reflectien més un desig que no pas una realitat aritmètica. No crec que hi hagi ombra de dubte a l'exterior sobre el curs que han emprès els esdeveniments aquests darrers anys.

Quan mourà fitxa la UE?
És difícil de predir. La UE és pragmàtica però no per anticipació. És pragmàtica perquè confrontada una crisi cerca un arranjament polític primer i jurídic després per integrar el canvi i adaptar-se. Ho ha fet en tots els fets que s'han produït aquests darrers 20-30 anys. I la legislació ha seguit la voluntat política d'adaptar-se al canvi. En un tema tan complicat com Kosovo, veiem que hi ha uns pocs països que encara es resisteixen a reconeixe'l, Espanya fonamentalment, però a poc a poc es va guanyant el ple dret i l'estatus que li correspon. La UE és una unió complexa amb percepcions diferents. 

En el cas d’esdevenir un estat independent, els catalans continuarem sent ciutadans europeus?
Sí, continuarem sent ciutadans europeus. Entre altres coses perquè quan això succeeixi el més probable és que Espanya no reconegui aquesta independència i, per tant, continuï considerant que els ciutadans catalans són ciutadans espanyols, ergo ciutadans europeus. Un altre indicador és que estem assistint a un augment, gairebé sense precedents, de les inversions estrangeres a Catalunya. Normalment, quan una empresa fa aquest business pla o fa amb una perspectiva de 5-7 anys. Per tant, això fa pensar que en el món privat i de negocis hi ha tranquil·litat pel que suposa seguir fent negocis a Catalunya en els propers anys. I són coneixedors de la situació política i de les tensions existents. Per tant, no crec que ningú pensi que la UE està en condicions de poder expulsar qui sigui, sinó al contrari. Estant encara acceptant, i de forma molt traumàtica, que els britànics han decidit marxar.

L’estat espanyol li posa dificultats o entrebancs perquè pugui exercir la seva feina?
En posa alguns però els posa amb mentalitat del que era la diplomàcia al segle XIX. En ple segle XXI, la diplomàcia ha canviat radicalment. Nosaltres som especialment creatius en el món de la paradiplomàcia i la diplomàcia pública, econòmica o cultural. La diplomàcia abans era el terreny privat de caça dels diplomàtics de carrera. Això ha canviat radicalment perquè el món ha evolucionat pel fenomen de la globalització i l'emergència de la societat civil com un entorn rellevant de la diplomàcia. Però també per qüestions purament tecnològiques. Fa uns anys ni s'imaginava la diplomàcia digital i avui és un espai real d'interacció. I nosaltres aquí podem intervenir de forma directa amb actors d'un altre estatus diplomàtic que no és el nostre.

I com es tradueix això a Brussel·les, la gran ciutat dels estats?
És, justament, el lloc on hi ha més promiscuïtat diplomàtica i paradiplomàtica i, per tant, és especialment útil ser presents i actius a allà. Perquè no només tens les institucions de la UE sinó també totes les representacions d'estats, d'actors supraestatals, la major concentració de corresponsals estrangers, think tanks… que et permeten interactuar. És un ecosistema molt fluid, jo sempre m'ho imagino com un aquari on hi ha una gran quantitat d'espècies i on tu pots fer, gairebé, diplomàcia de barri. Nosaltres estem situats al centre neuràlgic de les institucions europees i, per tant, cada dia tenim contactes directes amb persones que treballen a les institucions i, fins i tot, amb comissaris europeus, eurodiputats, diplomàtics, acadèmics o periodistes.

I són favorables a l'opinió catalana?
En general, hi ha una simpatia bastant generalitzada per Catalunya. Perquè a la UE, Catalunya no és un desconegut. Des de fa ja molts anys, des del sector privat i també l'institucional, hem estat detectats com un país compromès amb Europa i on es fan algunes coses ben fetes. Per tant, ja ens coneixen. Ara bé, no hi ha una simpatia generalitzada per un fenomen de canvi geoestratègic, d'statu quo polític. Els diplomàtics són una de les espècies més al·lèrgiques al canvi, tot i que en realitat la gran majoria de la seva vida el que fan és treballar sobre escenaris canviants. Tot i així, una cosa és que no hi hagi una simpatia i una altra que no imperi un pragmatisme important.

L’auge del discurs euroescèptic pot influir en el procés català?
No ho sé, però no em preocupa. La prioritat és que els catalans fem el que creiem que hem de fer. En aquests moments, no hem supeditar la nostra acció política al que desitgen, esperen o puguin acceptar tercers. Ho hem de tenir en compte, ho hem de treballar, ens hem d'explicar, hem de ser impecables des d'un punt de vista democràtic i cívic però no podem supeditar més la nostra agenda política al que puguin pensar, decidir, apreciar a Madrid, a Brussel·les, a Washington o a Moscou. S'ha produït un canvi de paradigma que és fonamental. Per tant, farem tots els esforços per ser reconeguts com els actors compromesos que som en la comunitat internacional i, en particular, amb la UE que és la nostra família política.

Quan es produeix aquest canvi de paradigma?
Ve per una mobilització ciutadana creixent, sobretot des de l'any 2012, que reclama aquesta iniciativa i també des dels poders públics per la constatació de què tots els intents per establir un diàleg amb l'estat espanyol, no només amb el govern, han acabat confrontats a un mur de rebuig i d'incomprensió. Per tant, o et resignés -amb el que això vol dir de retrocés, recentralització i repressió de l'estat espanyol- o agafes el teu destí.

Quin és el principal objectiu o repte que es planteja de cara al nou any?
A nivell polític, ens seguirem esforçant per explicar que som gent seriosa i que responem a un mandat democràtic. Alhora, ho volem fer amb una vocació europeista, constructiva. No som un moviment populista, no som nouvinguts, ni aprofitats d'Europa. Al contrari. El compromís europeu constructiu de Catalunya ve de molt lluny, des del temps del franquisme. Per tant, seguirem afavorint suports. Però aquests s'han de basar en l'explicació tossuda de les mancances democràtiques actuals de l'estat espanyol. A Europa no es creuen en "l'operació diàleg".