El Diplocat és un consorci format per 35 institucions, entre ells el govern de la Generalitat, els principals ajuntaments, diputacions, universitats, el Barça o la Taula del Tercer Sector. Albert Royo, el seu secretari general vol deixar clar que fan «diplomàcia pública», és a dir, intenten bastir ponts de diàleg entre Catalunya i l'opinió pública internacional per oferir-los informació de primera mà i crear opinions favorables. Les relacions entre governs ja són cosa de la Conselleria d'Exteriors. El Diplocat està format per comunicòlegs, politòlegs i altres experts que treballen bàsicament per teixir relacions amb entitats, universitats i parlaments. La seva feina, però, ha resultat incòmoda per la diplomàcia espanyola. Parlem de tot plegat amb Albert Royo que reflexiona sobre les tasques i els reptes del Diplocat.

Què s'entén per diplomàcia pública en les nacions sense estat com Catalunya?

Quan es crea Diplocat, molta gent es pensa que això és l'embrió del ministeri d'Exteriors. Tot i que treballem amb aquesta conselleria i estem en contacte amb governs estrangers, no tenim exactament els mateixos objectius. La conselleria s'encarrega més dels afers govern a govern. La diplomàcia pública que fem nosaltres és un concepte que neix als anys 60 als Estats Units com a suport als governs. Allà s'ha desenvolupat molt i es fa diplomàcia pública des de diferents institucions. La idea ha arribat a Europa a través dels britànics, dels nòrdics, els holandesos. Al sud d'Europa és on està menys desenvolupat.

Per què s'implanta a Catalunya i no en altres territoris?

Possiblement perquè aquí hi ha una clara vocació d'internacionalitzar el país que no existeix en altres territoris. I això explica que l'antiga secretaria, ara sigui un departament i la creació d'una institució com aquesta.

Per què és important la tasca que fa el Diplocat en aquest procés català?

Més enllà de posar en valor els actius del país, tenim el mandat del nostre patronat de donar a conèixer la situació política de Catalunya i explicar perquè el 80% de la població defensa la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Això ens fa treballar amb una estratègia que s'articula a partir, sobretot, de 3 grans col·lectius: món acadèmic, premsa estrangera i diplomàcia parlamentària.

Treballem especialment en el món acadèmic perquè volem prestigiar el debat sobre la qüestió catalana, com un procés únic a Europa d'apoderament ciutadà i aprofundiment de la qualitat democràtica. L'acadèmia en general veu amb molt d'interès i simpaties aquest procés, no exempt de dificultats, però sí que consideren que és un cas molt interessant i atractiu per estudiar, per exemple, per trobar l'encaix dins de la Unió Europea.

A nivell de la premsa estrangera, intentem convidar periodistes estrangers a casa nostra perquè coneguin la realitat d'aquí i tinguin accés a fonts catalanes, perquè fins fa pocs coneixien només la nostra realitat a través dels corresponsals que hi ha a Madrid o llegint la premsa de Madrid. També fem un esforç per publicar articles d'opinió signats pel president de la Generalitat o membres del govern a la premsa estrangera. Ja hem col·locat més de 60 articles a les principals capçaleres europees i internacionals.

Finalment, treballem també amb els parlaments estrangers. Tan convidem parlamentaris estrangers a Catalunya com nosaltres anem allà i entrem en contacte amb els partits polítics. Ja s'han produït 7 debats en parlaments estrangers i són resultat d'aquesta estratègia. Des de fa poc també aflora la creació d'intergrups d'amics de Catalunya amb parlaments estrangers. S'ha creat el d'Estònia, el de Suïssa i se'n estan creant més.

El govern espanyol ha intentat frenar les accions del Diplocat. Amb quines pretencions?

Ara estem en un moment especialment sensible. El govern espanyol intenta curtcircuitar qualsevol contacte de la Generalitat amb governs exteriors i menysté el que es pot fer des de la diplomàcia pública. El govern de Madrid mai ha creat una diplomàcia pública mínimament potent perquè ha considerat que si controla les relacions govern a govern ja en té prou. En el moment en què s'adonen que des de la diplomàcia pública podem crear estats favorables d'opinió, podem despertar l'interès entre els mitjans de comunicació estrangers o entre els parlamentaris, veuen que no n'hi ha prou controlant aquests mecanismes de govern a govern. Aleshores, comencen a treballar de forma reactiva en la diplomàcia pública. Al principi, el que fan és boicotejar la nostra activitat i quan la majoria de les vegades no se'n surten, es posen les piles i creen grups de diplomàtics i funcionaris que tenen com a objectiu contrarestar l'activitat que fem tan a nivell governamental com social.

Quin és el pitjor greuge que heu patit?

Se'm fa difícil fer un rànquing però hem vist coses molt grosses. Han pressionat fins a límits insospitats les nostres contraparts en els actes que hem organitzat, siguin universitats, think thanks, mitjans de comunicació o diputats. També han pressionat directament experts que participaven en debats acadèmics a través de trucades o visites personals, ens han desqualificat en públic i han demanat a periodistes estrangers que no escriguin tan sobre Catalunya. Fins i tot, un ministre de Defensa d'un país europeu va rebre pressions del ministre de Defensa espanyol que va dir-li que un mitjà de comunicació del seu país – i més en concret un periodista- parlava molt sobre Catalunya i va demanar-li que fes alguna cosa al respecte. El ministre d'aquest país va haver de recordar al ministre espanyol que en aquell país hi ha una democràcia i llibertat de premsa i que, per tant, tothom ha d'escriure sobre el que considera que ha d'explicar. Hem vist coses més grosses que com que no podem demostrar, no les podem explicar.

Han tingut èxit?

Mai saps fins a quin punt estan fent coses. Normalment ens arriba perquè la contrapart ens ho ha explicat, perquè la veus incòmoda i ens acaba argumentant què passa. Però estic segur que moltes vegades la contrapart no ens ho explica perquè considera que no toca, perquè la pressió ha sigut inacceptable i no ens ho volen comunicar o per educació. Per tant, no sabem fins a quin punt aconsegueixen allò que estan buscant. Se'm fa difícil de valorar però crec que en un 90% dels casos aconsegueixen el contrari del que busquen. Perden el prestigi que potser la diplomàcia i la política exterior espanyola va aconseguir a la dècada dels 80 i 90 quan Espanya era un país que s'havia democratitzat i tenia una presència a nivell internacional.

Precisament vivim temps convulsos a nivell internacional. Com influeix el context en el cas català?

L'escenari internacional s'ha complicat. Hi ha moltes crisis, a les quals els estats han de respondre: la crisi dels refugiats, el terrorisme, l'interès de Rússia per desestabilitzar la Unió Europea, la futura relació entre el Regne Unit i la UE, la crisi econòmica, la guerra a Síria… hi ha molts elements d'inestabilitat que no existien fa 3 anys. Jo tendeixo a pensar que això no es va especialment bé. El nostre és un procés molt tranquil, pacífic i democràtic. Aspirem i volem que segueixi sent així i aquests processos tenen una canalització més eficaç si l'entorn és tranquil i estable.

Com actuarà, doncs, la Unió Europea en el cas català?

Cal tenir en compte que la UE tendeix al pragmatisme i amb la qüestió catalana hi tendirà també. Però hem de ser sensats i entendre que aquí hi ha moltes coses en joc i que, tot i que es trobarà una solució pragmàtica, aquesta potser no serà el 100% com voldríem els catalans. Pot ser que un cop es declari la independència, acte seguit no formem part de les institucions europees. És més probable que s'hagi de produir un procés de transició perquè no patim un col·lapse polític i econòmic. La presència a les institucions europees s'haurà de negociar en el marc d'un procés de transició que pot ser més o menys curt. Però a dia d'avui difícilment el govern espanyol representa Catalunya dins de les institucions europees. Per tant, caldrà pactar quines relacions tenim dins d'aquestes.

Quines garanties tenim que això succeeixi així?

L'accés o no a la UE no està en mans de la Comissió Europea sinó del Consell, per tant, de les capitals i també del Parlament. En comptes de centrar-nos tant amb les institucions europees, que només faran un acompanyament administratiu a la decisió política, cal que ens fixem en els estats. Allà on hem de treballar és a les capitals. I és allà on tothom, a porta tancada, ens diuen que es trobarà una solució. No hem de patir des del punt de vista dels drets bàsics dels ciutadans i dels agents econòmics, treballadors… Perquè aquest és l'interès de tothom: Catalunya, Espanya i la resta d'Europa. El reconeixement i la presència a les institucions és el que caldrà negociar.

Tot i així, sovint s'oblida una cosa. El govern espanyol ens amenaça amb dues coses que són incompatibles. Diu que si Catalunya declara la independència, acte seguit està fora de la UE i, al mateix moment, et diu que el govern espanyol no reconeixerà mai una Catalunya independent. Això és incompatible. Si Espanya no reconeix Catalunya com a estat independent, seguirà reconeixent Catalunya com a part d'Espanya i automàticament de la UE. Per tant, Europa no ens pot expulsar. Només ho pot fer en el moment que el govern espanyol reconeix Catalunya com a estat independent. Això demostra fins a quin punt és poc seriós el tipus d'amenaces que ens fan arribar. Mentre Espanya no ens reconegui no hi ha cap perill que ens facin fora de la UE. Aquesta amenaça és fum perquè no pot passar.

Com s'ha llegit internacionalment el 27S?

Vam perdre una gran oportunitat el 28S. El 27S estàvem a les portades d'Europa, d'arreu del món i obríem telenotícies. Però vam tardar tres mesos a formar un govern i això ens va fer perdre tot el que havíem aconseguit. Les notícies volen. Quan no aprofitem una finestra d'oportunitat, hem begut oli i després tornar a remuntar costa molt. Estàvem a tot arreu i desapareixem bàsicament perquè des de l'exterior es veu que hi ha una una trifurca interna i que els principals partits independentistes que s'entenien de forma natural, no sumen. Això es recupera, en part, amb la pressa de possessió del govern Puigdemont però ja hem perdut molt impuls. De tant en tant, anem reapareixent, per exemple, explicant que el procés durarà 18 mesos o amb les tres lleis de la desconnexió que s'han d'aprovar. Això ens permet tornar a sortir a l'exterior i explicar que el procés tira endavant però no tenim la força que teníem el 27S.

Però a nivell internacional tenen clar que van guanyar les forces independentistes?

Sí, a l'exterior és claríssim: majoria i mandat a favor de la independència. En aquest sentit, és interessant veure l'evolució que fan els mitjans els dies posteriors. Quan les cròniques són escrites per una enviat especial a Barcelona, la conclusió és aquesta: majoria per la independència. Al cap de dos o tres dies, quan els enviats especials tornen a les redaccions i són els corresponsals a Madrid els que reprenen la cobertura, es veu clarament com la posició espanyola comença a guanyar presència en els mitjans internacionals. Llavors, la narrativa és que aquella majoria ja no és tan majoria, no han arribat al 50%… i comença a guanyar la conclusió de com que no hem arribat al 50%, no tenim el mandat. Aleshores, cal sumar-hi que aquí estem tres mesos per formar govern i que, fins i tot, des de Catalunya alguns actors polítics també defensen la idea que no tenim majoria. Ens tirem un tret al peu. Això fa que es perdi força a nivell internacional, però no ho hem perdut tot.

L'actual situació política a l'estat espanyol ajuda a Catalunya?

Hem de ser conscients que a l'estat espanyol es van repetint eleccions i els resultats dels partits catalans no donen una victòria a les forces independentistes. Això ens juga en contra. És clar que hi ha clara majoria a favor del dret a decidir, i potser és més àmplia que mai, però les forces independentistes no guanyen en l'àmbit català i això es trasllada a l'exterior. Encara que parlem d'eleccions espanyoles i no catalanes i la dinàmica és diferent, el fet de no ser majoria influeix l'opinió pública.

Es fa difícil explicar la proposta del RUI a nivell internacional?

Tinc la sensació que ho sabrem explicar molt bé perquè si sabem que el govern de Madrid no acceptarà un referèndum, caldrà fer un procés unilateral i això sempre serà més fàcil d'entendre des de l'exterior. El procés català despertarà més simpaties si es trenca la legalitat per oferir un dret bàsic com és el dret a vot que no pas que ho faci per fer una declaració d'independència. Comunicar a l'exterior que estem disposats a fer un acte unilateral per tornar a ratificar aquesta majoria a favor de la independència, això despertarà moltes més simpaties. A més, crec que el RUI té una diferència essencial respecte el 9N i és que serà organitzat per la Generalitat i, per tant, serà oficial i entenc que amb unes conseqüències automàtiques: si aquí hi ha una majoria a favor de la independència, s'ha de produir una declaració d'independència. I això torna a centrar els focus i l'interès internacional amb aquesta data.