Avui ha estat un dia especial. He tornat a la meva escola per acompanyar als alumnes que finalitzen etapa enguany (P5, 6è de primària i 4t d’ESO). Són molts els moments viscuts en aquesta casa. Records, emocions i vivències que he pogut reviure novament. Moltes gràcies per aquesta bonica vetllada, ha estat un autèntic plaer. I enhorabona alumnes, que tingueu sort, que no us falti mai el coratge i la il·lusió: guanyeu-vos el vostre futur.

A continuació, us deixo les paraules que he adreçat als alumnes:

Infantil (P5) 

Bona tarda, alumnes, professors, pares, padrins i amics. Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos aquesta tarda. Veig moltes cares conegudes i això sempre fa molta il·lusió. Em fa molt feliç ser avui amb vosaltres. Tornar a aquesta escola sempre és especial. Hi vaig créixer i crec que mai, d’una manera o una altra, he pogut desvincular-m’hi. Per tant, moltes gràcies per haver-me convidat. És tot un plaer poder gaudir d’aquesta festa amb vosaltres.

Suposo que, com us hauran dit, avui us feu una mica més grans. Avui sou els més grans d’infantil, però l’any que ve sereu els més petits de la primària. Fer-se gran vol dir conèixer nous amics i professors, aprendre coses noves i també tenir més responsabilitats. Però això sempre és una bona notícia. Fer-se gran vol dir sumar noves experiències.

Per això, avui, aprofitant que m’heu convidat, he decidit que us volia explicar un conte. I espero que també amb aquest conte pugueu aprendre coses noves. Segur que no l’explicaré tan bé com la senyoreta Xènia, però intentaré fer-ho tan bé com pugui.

És la història d’un lleó i un ratolí. Hi havia una vegada un lleó gran i taronja amb una gran cabellera, que feia la migdiada a l’ombra d’un arbre. Per allà voltava també un ratolí, ben petitet, que jugava per les branques. I el ratolí, jugant, jugant… no se’n va adonar i va caure a l’esquena del lleó. I què va passar? Doncs que el lleó es va despertar. I el lleó, ben enfadat d’una grapada, el va atrapar.

El ratolí, en veure’s atrapat pel gran lleó, li va demanar perdó i, tot plorant, li va dir que ell, en cas de necessitat, l’ajudaria. Però el lleó es va fer un tip de riure… com el podia ajudar una bestiola tan petita si ell era tan gros i tan valent? Li va fer tanta gràcia que, fins i tot, el va deixar lliure.

Van passar els dies i els anys i tots dos animals, el lleó i el ratolí van seguir les seves vides. Però, de sobte, un dia el lleó va caure a les xarxes d’uns caçadors i, com que no podia sortir-ne tot i la seva gran força i el seu poder, es va posar a cridar tan fort com va poder.

I sabeu qui el va anar a salvar? Doncs, per casualitat, aquell ratolinet no era gaire lluny i, en sentir el lleó, va córrer a ajudar-lo: va rosegar amb les seves dentetes la xarxa fins que va fer un forat prou gran i el lleó va poder sortir. Per tant, aquesta vegada el lleó es va salvar gràcies al ratolí. I des d’aquell dia el ratolí i el lleó van ser amics inseparables!

Per tant, com van fer el ratolí i el lleó, sempre us heu d’ajudar els uns als altres, heu d’ajudar als pares, als padrins, als professors. I una manera d’ajudar-los és portant-vos bé, aprenent cada dia coses noves i començar l’any que ve amb moltes ganes el nou curs a primer de primària. Us feu grans i heu de pensar amb el ratolí i el lleó per seguir creixent. Heu de ser valents com el lleó i bons nens com el ratolí. Ho fareu?

La senyoreta Sílvia, la senyoreta Pepita i la senyoreta Xènia us han ajudat a caminar aquests primers anys. Ara heu de créixer i intentar descobrir nous horitzons. Gaudiu de l’estiu, però al mes de setembre comenceu el curs amb molta força. Us heu de fer grans amb un bon somriure i amb moltes ganes de ser bons nois i noies, responsables i curiosos.

Recordeu al lleó i el ratolí. Segur que així sempre intentareu fer les coses com millor sabeu. I, sobretot, sigueu feliços i feu feliços als vostres pares, padrins, germans i amics.
Ara quan acabeu, correu a fer una bona abraçada als pares i padrins. Oi que ho fareu? S’ho mereixen.

Moltes felicitats a tots!!! Que tingueu un bon estiu i al setembre heu de ser, no els més petits, sinó els més exemplars de tota la primària. Gràcies.

 

 

6è de Primària

Bona tarda, alumnes, professors, pares, padrins i amics. Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos aquesta tarda. Veig moltes cares conegudes i això sempre fa molta il·lusió. Em fa molt feliç ser avui amb vosaltres. Tornar a aquesta escola sempre és especial. Hi vaig créixer i crec que mai, d’una manera o una altra, he pogut desvincular-m’hi. Per tant, moltes gràcies per haver-me convidat. Per donar-me l’oportunitat de gaudir d’aquesta festa amb tots vosaltres.

Canviar d’etapa sempre fa respecte, però alhora és un motiu d’autèntica satisfacció. Per vosaltres estimats alumnes, però també pels vostres pares, germans i pels professors que us acompanyen cada dia en el vostre aprenentatge.

Jo no us faré un sermó, pobra de mi! Però espero que em deixeu que us transmeti quatre coses. Avui sou els més gran de la primària, però l’any que ve sereu els més petits de l’ESO. I què vol dir créixer? Fer-se gran? Doncs crec que vol dir una sola cosa: seguir aprenent. La vida és una successió d’aprenentatges, d’experiències i de vivències.

Però, un consell, per aprendre heu de ser persones curioses. I què vol dir ser curiós? Vol dir moltes coses. Per exemple, sabeu quantes dents té una ovella? Sabeu els noms de tots els presidents de la Generalitat de Catalunya? Sabeu quin és el país del món que conrea més tones d’arròs? Sabeu quants anys va durar la Segona Guerra Mundial?

Per què faig aquestes preguntes? Doncs perquè vosaltres, alumnes, heu de fer-vos cada dia moltes preguntes i heu d’intentar descobrir, trobar les respostes. Això vol dir ser curiosos. Si sempre mostreu aquesta actitud i aquestes ganes per aprendre coses noves, aconseguireu ser persones espavilades, crítiques i cultes.

I això és una de les coses més importants per fer-se gran, per madurar: ser persones curioses. I això us permetrà també entendre el món, estimar el vostre entorn (la vostra ciutat o poble), valorar la vostra escola i gaudir de bones estones amb la família i els amics.

I fer-se gran també vol dir assumir més responsabilitats. A casa, a l’escola, amb el grup d’amics, a tot arreu haureu de ser capaços d’aportar nous coneixements, de mostrar una actitud agradable, de ser persones empàtiques, respectuoses i honestes.

I això es demostra cada dia. Segur que us agrada que el forner quan aneu a comprar aquell deliciós croissant de xocolata us digui amablement: Bon dia. I segur que voleu que els professors coneguin quines són les vostres preocupacions, allò que no enteneu i que us valorin per com sou i com us esforceu per aconseguir una cosa –més enllà de la nota que tragueu. Segur que us agrada guanyar els partits de futbol o de bàsquet, però abans voleu que l’entrenador us ajudi a conèixer noves tàctiques. Segur que esteu contents quan els pares us ajuden a fer aquell problema de matemàtiques que no sabeu resoldre. Totes aquestes situacions són exemples que demostren que el nostre gran repte, el de tots, és entendre les persones que tenim al nostre voltant i intentar ajudar-les tan com sigui possible.

Sense aquestes dues coses, la curiositat i l’empatia o estima pels altres, mai aconseguireu res d’allò que us proposeu. Tots els esforços que feu per treure bones notes o per guanyar un partit de futbol no tindran cap valor si no sou capaços de ser bones persones, de ser estudiants responsables i fills compromesos. I, sobretot, camineu cada dia amb un bon somriure. Somrient sereu feliços i fareu feliços als altres.

Sabeu qui era la Montserrat Roig? Una escriptora catalana molt compromesa, que estimava molt la seva cultura, la seva gent i que va lluitar amb la seva literatura perquè totes les dones tinguem les mateixes oportunitats que els homes. Ara us diré una frase que ella sempre deia i que us heu d’aprendre, que us heu d’anar repetint cada dia: “L’amistat és com una novel·la, són paraules ben dites”.

Per tant, intenteu començar l’ESO així. Amb aquesta actitud i amb les ganes de sempre trobar les millors paraules. Us permetran resoldre els exàmens, treballs… satisfactòriament, però sobretot us convertiran en nois i noies compromesos, exigents i responsables.

Que tingueu un bon estiu i que al setembre comenceu amb moltes ganes una nova etapa. Esdevingueu els més petits, però els més exemplars de tota l’ESO.

Moltes gràcies i, sobretot, que sigueu feliços!!!

 

4t d’ESO

Bon vespre. Gràcies alumnes, pares, professors, familiars i amics per acompanyar-nos avui en aquest acte. I moltes gràcies Josep i, per extensió a tota l’escola, per haver-me convidat i donar-me l’oportunitat de participar-hi. És tot un honor i no puc amagar que em fa molt feliç ser avui aquí. Totes les cares són conegudes.

I, alhora, em fa molta il·lusió que sigui aquest any perquè amb alguns de vosaltres vam gaudir d’estones entretingudes al Mou-te i també a alguns vaig fer-vos catequesi. Per tant, estic molt contenta de compartir aquest acte amb vosaltres. Penseu que tots els que som ara, avui, aquí -tots junts- no tornarem a coincidir mai més. Per tant, gaudim-ho.

Però, alhora, entrar a aquesta escola és per mi sempre especial. Són molts els moments que he viscut en aquesta casa. De fet, hi vaig entrar de ben petita -només tenia 2 anys- i des d’aleshores crec que mai, d’una manera o una altra, he pogut desvincular-m’hi. I, gràcies al pas per aquesta escola i, sobretot, gràcies als professors que em van acompanyar en aquest trajecte, vaig descobrir la meva gran passió: el periodisme.

Crec que tan sols feia 1r d’ESO quan vaig decidir que volia ser periodista. I va ser un professor, ara ja jubilat -el Josep Aznar-, el que em va animar des del primer moment a seguir aquest camí. Crec que quan vaig abandonar aquesta escola a 4t d’ESO, com fareu vosaltres d’aquí pocs dies, només tenia una cosa clara: no sabia per on em portaria la vida, ni quins obstacles em trobaria, només tenia clara una cosa i és que l’únic que no s’aconsegueix és allò que ja no s’intenta.

Jo no sóc ningú per donar-vos consells ni fer-vos un sermó. Pobra de mi. Però, espero que em permeteu que us faci algunes reflexions, que us expliqui allò que a mi m’ha ajudat a caminar, a prendre decisions i que m’ha permès enamorar-me d’un ofici. I això és el que us vinc a transmetre. El que ara és el meu present, el periodisme, era un dia el meu futur. Per tant, vinc a parlar-vos del vostre. Del vostre futur.

Treballo en un món molt competitiu, com molts d’altres. I, justament, crec que aquest és un dels problemes més preocupants que té la nostra societat. Estimats alumnes, ara diré algunes coses i correré el risc de no té tenir el vistiplau dels vostres i també meus professors i, fins i tot, dels vostres pares. Però una ja ha après que sovint cal llençar-se al pou per ser coherent amb el que un pensa. Segur que els pares us exigeixen que treieu molt bones notes. Millor un 7 que un 6 o un 9 que un 8. Sí, és cert. Però quan aneu pel món mai us preguntaran quina nota vau obtenir en un examen.

Voldran saber com sou, quina actitud mostreu, quins valors estimeu i com reaccioneu davant de diferents situacions. Heu de ser conscients que el que per a una persona pot ser un autèntic èxit, per a una altra pot significar un fracàs. Tot és molt relatiu.

Vivim en una societat on es valoren molt poc els errors i on es prima sempre l’excel·lència. I això, segur, que és un error. Heu de lluitar vosaltres per fixar les vostres escales de valors i qualificacions. Heu d’evitar que aquestes vinguin sempre imposades per paràmetres culturals, polítics, publicitaris o professionals. Els mateixos mitjans de comunicació, de vegades, contribuïm negativament en aquest relat. Engreixem aquesta roda. I això és un error.

Una de les coses que jo he après i que m’ha servit molt és no fixar-se mai grans metes i només pensar en aquells objectius que són al meu abast i que, per tant, sé que podré culminar amb èxit si hi poso esforç i constància. Aprendreu que, de vegades, no tot dependrà de vosaltres sinó que són molts els factors que determinaran els vostres pensaments, les vostres decisions i les vostres accions. Però això no us ha de fer por.

Ara prendreu una petita decisió. Escollireu quin camí voleu seguir a partir del mes de setembre. Però aquesta no és una decisió definitiva, no us determinarà el vostre futur, encara que ara penseu que sí. Podeu decidir fer el batxillerat social i equivocar-vos, podeu escollir fer un cicle professional i no encertar. Però no patiu, tindreu mil oportunitats per canviar o esmenar la vostra tria si us equivoqueu. I això, repeteixo, no us ha d’espantar. I a vosaltres pares, tampoc. De fet, el millor que podeu fer és orientar els vostres fills.

I ja sé que estareu pensant: I qui és ella per dir-nos què hem de fer amb els nostres fills? No sóc mare encara, però sí que sóc filla i el que puc agrair als meus pares i mestres és justament això. Deixeu que ells decideixin. Si voleu que siguin feliços, han de fer el que els agrada, és l’única manera que puguin créixer en llibertat.

I això us ho dic també per experiència. El dia que vaig decidir que volia ser periodista, els pares em van dir: si així ho vols, endavant. Nosaltres t’acompanyarem en aquest camí. Sé que, de vegades, els he fet patir. Però mai oblidaré la cara de felicitat que feien el dia que em vaig graduar com a periodista o el dia que ho vaig fer com a politòloga. Tot i així , sempre heu de ser conscients que la vida és una successió de decisions i que vosaltres heu de saber assumir totes les conseqüències que d’elles se’n derivin.

Jo vaig decidir dedicar-me al periodisme polític i ho vaig fer potser en el moment més enrevessat que ha viscut la nostra democràcia. Però, alhora, és sens dubte una etapa apassionant per viure des de la primera línia, des de la trinxera. I us explico això perquè us adoneu de la manera com cal treballar sempre -des de qualsevol àmbit.
Com bé sabeu, el procés polític que viu el país és ple de matisos, arguments i contraarguments. I el periodisme s’ha de limitar a explicar-ho, a contextualitzar-ho, però sense entrar en aquest desgavell on prima la rapidesa abans que la confirmació. On els titulars escandalosos són més valuosos que el bon periodisme.

Ja ho criticava resignada la gran Montserrat Roig: “Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles”. Per tant, afegeixo jo: l’ètica i la coherència és, segur, el més rendible a llarg termini.

Segur que ara imagineu uns escenaris (alguns amb por i d’altres amb il·lusió) que potser mai es produiran i, en canvi, n’acabareu vivint uns altres que mai havíeu visualitzat. La vida és plena de sorpreses, però algunes d’aquestes s’han de buscar, s’han de treballar per aconseguir-les.

Deixeu-me que ho porti cap al meu terreny. Mai he aconseguit una bona entrevista o un bon reportatge amb una sola trucada asseguda a la taula de la redacció. Sempre he hagut de trucar mil portes, de parlar amb uns i altres, de llegir i documentar-me molt i de treballar incansablement. I, evidentment, el dia que surt publicat, la recompensa és immensa. Però el millor sempre és el camí recorregut per aconseguir-ho. Diuen que el futur es crea amb el present. Lluiteu cada dia i el futur s’anirà construint.

Uns d’aquí uns anys sereu metges, d’altres advocats, professors, arquitectes, mecànics, forners, electricistes, economistes, empresaris o, potser, fins i tot, algú serà periodista. Segur. No en tinc cap dubte. Però abans de tot heu de ser ciutadans formats i crítics. Sobretot, crítics. Qüestioneu sempre les decisions que us vinguin imposades si considereu que no són les encertades.

Raoneu. Pondereu les emocions amb la força de la raó. Una de les persones que més m’han influenciat professionalment i a qui tinc una estima molt especial és la periodista Mònica Terribas. Recordo que un dia, després d’una llarga conversa, em va sentenciar: l’únic que podem fer és reflexionar, reflexionar molt, sinó com a periodistes no podrem moure el món, perquè no l’entendrem. És exactament això.

No us oblideu mai de reflexionar, de buscar l’equilibri en les coses. I, com us deia abans, apreneu a estimar els fracassos, perquè seran els que us forjaran. Els fracassos obtinguts seran els que us faran assaborir les victòries.

Però per arribar a assaborir les victòries heu de ser sempre autocrítics. No suposeu mai, pregunteu. No us preocupeu només de les vostres preocupacions. Mireu les persones que us envolteu. Escolteu-les. Segur que moltes de les vivències que anireu acumulant al llarg de la vida es convertiran en autèntiques lliçons magistrals. Molt més magistrals que tots els apunts que us puguin donar alguns professors o els llibres que pugueu llegir.

Aneu canviant de camins, mai circulen sempre per la mateixa drecera, per aquella que us és més confortable o segura. La vida us obligarà a córrer riscos, a canviar, però és l’única manera de progressar. Però tranquils, com deia Emili Teixidor: “Tot ho aprendràs amb el temps”. Això sí, mai us canseu d’aprendre.

Aprendre vol dir estudiar i llegir molt, però també compartir moments amb la família -aprendreu molt al costat dels pares i els padrins-, gaudint d’un bon sopar amb una colla d’amics o d’un bon viatge. Jo, com vosaltres aquest any, a quart d’ESO també vaig anar a Praga, amb el Jaume, la Júlia i la senyoreta Pepita Torra. Descobrint nous llocs també s’aprèn molt. De tot n’aprendreu.

I escolliu la feina que més feliços us faci. Per mi el periodisme s’ha convertit en una manera de veure i viure la vida, d’entendre la nostra societat i d’intentar explicar allò que ens envolta. Uns dies la feina et dóna grans alegries perquè aconsegueixes una bona entrevista, un altre dia perquè pots endinsar-se en una gran història i narrar-la. Però també hi ha dies que una sola trucada et pot enfonsar la jornada. Però el més important és seguir i seguir. Mirar sempre endavant.

Un consell, que segur que també heu pogut aprendre en aquesta escola: heu de tenir sempre molt present d’on sou i d’on veniu. El vostre poble i el territori on heu crescut ha configurat la vostra manera de ser. I la vostra escola també. Digueu amb orgull que heu estudiat a l’Escola Pia de Balaguer.

Heu d’estar agraïts als vostres pares per haver escollit aquesta escola: pels seus professors i pel personal d’administració i serveis. L’any que ve enyorareu aquest equip de professionals que fan créixer cada dia aquesta escola. No en renegueu mai. Repeteixo, parleu-ne amb orgull.

Segur que al llarg de la vida formareu part de moltes lluites i de molts projectes. Però sempre heu de treballar per aconseguir una societat més justa, més feminista, més cohesionada i més culta. Sinó molts dels vostres esforços hauran estat envans. I sé que en aquesta escola us han intentat sembrar aquestes llavors, però ara sou vosaltres els qui les heu de cultivar. Deia Pompeu Fabra que no es pot abandonar mai “ni la tasca, ni l’esperança”. Entendreu que la resiliència us ajudarà a sobreviure i a posar bona cara al mal temps.

Per tot això, deixeu-me que us doni un consell molt periodístic però que podeu extrapolar en qualsevol àmbit de la vostra vida. Si no tenim uns mitjans de comunicació potents i que aportin nous coneixements, construirem una societat anestesiada. Per tant, no només és important tenir uns mitjans potents sinó també una societat crítica, que vol dir uns ciutadans crítics. Aquests sou vosaltres.

Per acabar vull que us quedeu amb unes paraules realistes però esperançadores del nostre poeta, del lleidatà Màrius Torres, ho llegiré textualment: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”.

Us desitjo que tingueu molta sort i encerts. I que no us falti mai el coratge i la il·lusió. Guanyeu-vos el vostre futur. Moltes gràcies.