Aquest vespre he tingut el plaer de fer el discurs de promoció dels alumnes de 2n de Batxillerat de l’Institut Terres de Ponent de Mollerussa. A continuació, us deixo les paraules que he adreçat als alumnes:

Bona tarda. Gràcies alumnes, pares i, per extensió, a tota la comunitat educativa per haver-me convidat i per donar-me l’oportunitat d’acompanyar-vos aquest vespre. Aquest és, sens dubte, un acte acadèmic que vosaltres -alumnes- recordareu sempre. És un petit salt, significa superar un nou esglaó dins de la vostra etapa formativa. Molts de vosaltres ja penseu més en la selectivitat o els camins que emprendreu a partir del mes de setembre, però tot això ja arribarà. Gaudiu avui d’aquesta festa. Penseu que tots els que som ara, avui, aquí -tots junts- no tornarem a coincidir mai més. Per tant, gaudim-ho.

Recordo, perfectament, el moment en què em van trucar per convidar-me a acompanyar-vos avui. Sense pensar-m’ho, vaig dir que sí. I després ja van venir les preguntes de rigor: dia i hora. Vaig dir, de seguida, que sí perquè vaig pensar: no sé si puc dir-los res que els pugui ser útil, però si els puc encoratjar i els puc animar, ja em podré sentir satisfeta. I per què vaig pensar això? Doncs perquè recordo, i molt, les últimes setmanes del meu segon de batxillerat. Els nervis, els últims exàmens, la preparació de la selectivitat. I vull que tingueu una cosa clara: calma! La vida és una carrera de fons que només reclama una cosa: constància!

M’explicaré. I intentaré fer-ho traslladant-t’ho al meu terreny professional. Jo no sóc de les que va dubtar fins a l’últim moment quina carrera volia fer. Des de principis de l’ESO tenia molt clar quina era la meva gran passió: el periodisme. I, de fet, quan vaig acabar el batxillerat només tenia clara una cosa: no sabia per on em portaria la vida, quins obstacles em trobaria, però sabia que l’únic que no s’aconsegueix és allò que no s’intenta. I el periodisme m’ho demostra cada dia. Si no fas aquella trucada, si no parles amb aquella altra persona, si no preguntes, no aconsegueixes mai un bon reportatge. Ras i curt. Simple i, alhora, difícil perquè reclama molt i molt esforç.

Jo no sóc ningú per donar-vos consells ni fer-vos un sermó. Pobra de mi. Però, espero que em permeteu que us faci algunes reflexions, que us expliqui allò que a mi m’ha ajudat a caminar, a prendre decisions i que m’ha permès enamorar-me d’un ofici. I això és el que us vinc a transmetre. El que ara és el meu present, el periodisme, era un dia el meu futur. Per tant, vinc a parlar-vos del vostre. Del vostre futur.

Treballo en un món molt competitiu, com molts d’altres. Penseu que em dedico -sobretot- al periodisme polític. Si hi ha algú que es tira els plats pel cap i, de vegades, són els menys exemplars, aquests són alguns polítics. Això no va per vostè alcalde.

Amb el vostre alcalde ens hem trobat també pels passadissos del Parlament i s’hi pot parlar cordialment. De fet, recordo perfectament quan el vaig conèixer. Ho puc explicar oi? Era un dia al vespre, tard, després d’un ple i els dos sortíem per la porta del Parlament. I jo vaig dir: els de Ponent retirem a la mateixa hora. I ell em va dir: Sí, i me’n torno cap a Mollerussa. L’endemà havia de ser a primera hora al Parlament, però em va dir: com a casa no es descansa enlloc. I explico això perquè heu de tenir molt present sempre d’on sou, d’on veniu. El vostre poble i el territori on heu crescut ha configurat també la vostra manera de ser. No en renegueu mai. Parleu-ne amb orgull.

Doncs, com us deia, treballo en un món molt competitiu. I, justament, crec que aquest és un dels problemes més preocupants que té la nostra societat. Estimats alumnes, ara diré algunes coses i correré el risc de no tenir el vistiplau dels vostres professors i, fins i tot, dels vostres pares. Però una ja ha après que sovint cal llençar-se al pou per ser coherent amb el que un pensa. Segur que els pares us exigeixen que treieu molt bones notes. Millor un 7 que un 6 o un 9 que un 8. Sí, és cert.

Però quan aneu pel món mai us preguntaran quina nota vau obtenir en un examen. Voldran saber com sou, quina actitud mostreu, quins valors estimeu i com reaccioneu davant de diferents situacions. Heu de ser conscients que el que per a una persona pot ser un autèntic èxit, per a una altra pot significar un fracàs. Tot és molt relatiu.

Vivim en una societat on es valoren molt poc els errors i on es prima sempre l’excel·lència. I això, segur, que és un error. Heu de lluitar vosaltres per fixar les vostres escales de valors i qualificacions. Heu d’evitar que aquestes vinguin sempre imposades per paràmetres culturals, polítics, publicitaris o professionals. Els mateixos mitjans de comunicació, de vegades, contribuïm negativament en aquest relat. Engreixem aquesta roda. I, segur, que això és un error.

Una de les coses que jo he après i que m’ha servit molt és no fixar-me mai grans metes i només pensar en aquells objectius que són al meu abast i que, per tant, sé que podré culminar amb èxit si hi poso esforç i constància. Aprendreu que, de vegades, no tot dependrà de vosaltres sinó que són molts els factors que determinaran els vostres pensaments, les vostres decisions i les vostres accions. Però això no us ha de fer por.

Ara prendreu una petita decisió. Escollireu quin camí voleu seguir a partir del mes de setembre. Però aquesta no és una decisió definitiva, no us determinarà el vostre futur, encara que ara penseu que sí. Podeu decidir fer una carrera i equivocar-vos, podeu escollir fer un cicle professional i no encertar. Però no patiu, tindreu mil oportunitats per canviar o esmenar la vostra tria si us equivoqueu. I això, repeteixo, no us ha d’espantar.

I a vosaltres pares, tampoc. De fet, el millor que podeu fer és orientar els vostres fills. I ja sé que estareu pensant: I qui és ella per dir-nos què hem de fer amb els nostres fills? No sóc mare encara, però sí que sóc filla i el que puc agrair als meus pares i mestres és justament això. Deixeu que ells decideixin. Si voleu que siguin feliços, han de fer el que els agrada, és l’única manera que puguin créixer en llibertat.

I això us ho dic també per experiència. El dia que vaig decidir que volia ser periodista, els pares em van dir: si així ho vols, endavant. Nosaltres t’acompanyarem en aquest camí. Sé que, de vegades, els he fet patir. Però mai oblidaré la cara de felicitat que feien el dia que em vaig graduar com a periodista o el dia que ho vaig fer com a politòloga. Tot i així, sempre heu de ser conscients que la vida és una successió de decisions i que vosaltres heu de saber assumir totes les conseqüències que d’elles se’n derivin.

Jo vaig decidir dedicar-me al periodisme polític i ho vaig fer potser en el moment més enrevessat que ha viscut la nostra democràcia. Però, alhora, és sens dubte una etapa apassionant per viure des de la primera línia, des de la trinxera. I us explico això perquè us adoneu de la manera com cal treballar sempre -des de qualsevol àmbit. Com bé sabeu, el procés polític que viu el país és ple de matisos, arguments i contraarguments. I el periodisme s’ha de limitar a explicar-ho, a contextualitzar-ho, però sense entrar en aquest desgavell on prima la rapidesa abans que la confirmació. On els titulars escandalosos són més valuosos que el bon periodisme.

Ja ho criticava resignada la gran Montserrat Roig: “Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles”. Per tant, afegeixo jo: l’ètica i la coherència és, segur, el més rendible a llarg termini.

Uns d’aquí uns anys sereu metges, d’altres advocats, professors, arquitectes, mecànics, forners, electricistes, economistes, empresaris o, potser, fins i tot, algú serà periodista. Segur. No en tinc cap dubte. Però abans de tot heu de ser ciutadans formats i crítics. Sobretot, crítics. Qüestioneu sempre les decisions que us vinguin imposades si considereu que no són les encertades.

Raoneu. Pondereu les emocions amb la força de la raó. Una de les persones que més m’ha influenciat professionalment i a qui tinc una estima molt especial és la periodista Mònica Terribas. Recordo que un dia, després d’una llarga conversa, em va sentenciar: l’únic que podem fer és reflexionar, reflexionar molt, sinó com a periodistes no podrem moure el món, perquè no l’entendrem. És exactament això. No us oblideu mai de reflexionar, de buscar l’equilibri en les coses. I, com us deia abans, apreneu a estimar els fracassos, perquè seran els que us forjaran. Els fracassos obtinguts seran els que us faran assaborir les victòries.

Però per arribar a assaborir les victòries heu de ser sempre autocrítics. No suposeu mai, pregunteu. No us preocupeu només de les vostres preocupacions. Mireu les persones que us envolten. Escolteu-les. Segur que moltes de les vivències que anireu acumulant al llarg de la vida es convertiran en autèntiques lliçons magistrals. Molt més magistrals que tots els apunts que us puguin donar alguns professors o els llibres que pugueu llegir. Aneu canviant de camins, mai circulen sempre per la mateixa drecera, per aquella que us és més confortable o segura. La vida us obligarà a córrer riscos, a canviar, però és l’única manera de progressar. Com deia Emili Teixidor: “Tot ho aprendràs amb el temps”. Això sí, mai us canseu d’aprendre.

Aprendre vol dir estudiar i llegir molt, però també compartir moments amb la família -aprendreu molt al costat dels pares i els padrins- o gaudint d’un bon sopar amb una colla d’amics. De tot n’aprendreu. D’això els periodistes no en tenim cap dubte. Tothom es pot convertir un dia en una font d’informació.

Escolliu la feina que més feliços us faci. Per mi el periodisme s’ha convertit en una manera de veure i viure la vida, d’entendre la nostra societat i d’intentar explicar allò que ens envolta. Uns dies la feina et dóna grans alegries perquè aconsegueixes una bona entrevista, un altre dia perquè pots endinsar-se en una gran història i narrar-la. Però també hi ha dies que una sola trucada et pot enfonsar la jornada. Són aquestes experiències que heu viscut en el passat, com les de l’escola o l’institut, les que us permetran ser autocrítics en el present i viure amb il·lusió el futur.

Segur que formareu part de moltes lluites i de molts projectes. Però sempre heu de treballar per aconseguir una societat més justa, més feminista, més cohesionada i més culta. Sinó molts dels vostres esforços hauran estat envans. Deia Pompeu Fabra que no es pot abandonar mai “ni la tasca, ni l’esperança”. Entendreu que la resiliència us ajudarà a sobreviure i a posar bona cara al mal temps.

Ara faré una cosa molt periodística. Ja sé que a l’institut no us deixen utilitzar el mòbil, però avui farem una excepció. Estimats alumnes, agafeu el mòbil i anoteu. Com us deia abans, el més important per a un periodista -sovint- són els telèfons, els contactes de les persones de qui podeu obtenir informació. Vosaltres un dia us podeu convertir en una font d’informació, si no ho sou ja. Anoteu el meu telèfon: xxx xx xx xx. Si mai necessiteu res, ja ho sabeu. Estic a la vostra disposició. Això sí, us demano que en feu un bon ús. Sobretot!

Per tot això, deixeu-me que us doni un consell molt periodístic, però que podeu extrapolar en qualsevol àmbit de la vostra vida. Si no tenim uns mitjans de comunicació potents i que aportin nous coneixements, construirem una societat anestesiada. Per tant, no només és important tenir uns mitjans potents sinó també una societat crítica, que vol dir uns ciutadans crítics. Aquests sou vosaltres.

Per acabar vull que us quedeu amb unes paraules realistes però esperançadores del nostre poeta, del lleidatà Màrius Torres, ho llegiré textualment: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”.

Us desitjo que tingueu molta sort i encerts. I que no us falti mai el coratge i la il·lusió. Guanyeu-vos el vostre futur. Moltes gràcies.