La darrera setmana hem presenciat atònits com les autoritats espanyoles, després de tres mesos, encara no han estat capaces de consensuar el criteri per comptabilitzar les víctimes del coronavirus amb les comunitats autònomes. Bé, ni el criteri ni les formes com s’han de comunicar i processar aquestes dades. Davant d’aquest desgavell de xifres, la ciutadania desconcertada es fa la següent pregunta: ens diuen la veritat?

Això és el pitjor que pot passar en un moment de crisi. No es pot sembrar un clima de dubtes, incerteses i desconfiances. L’obligació dels representants públics és actuar amb rigor i serenitat, amb concisió i exactitud. La comunicació i els discursos, sobretot en un moment de màxima tensió, no es poden improvisar. Perquè després els periodistes passem pel sedàs aquest batibull de xifres, però no sempre podem donar respostes clarividents. Perquè malgrat preguntar i repreguntar, investigar i intentar discernir totes les dades, segueixen apareixent buits o silencis informatius. I això succeeix en un context en què fiscalitzar les accions dels polítics és més difícil, per exemple, per les limitacions de les rodes de premsa virtuals. Evidentment sense que això signifiqui defugir cap responsabilitat.

De fet, aquests entrebancs no ens han de fer perdre un dels elements essencials del periodisme: el sentit crític. Per això, i sent conscients de la conjuntura, també crec que cal posar en valor la capacitat d’adaptació i solvència de la nostra professió. Perquè malgrat les incerteses o les restriccions ha aconseguit seguir fent funcionar l’engranatge comunicatiu. Aquell que ens permet narrar i documentar el moment present, que ens aporta una mirada transversal de les diferents realitats que la pandèmia ha fet emergir i que posa en evidència la varietat de situacions i problemes que cal afrontar com a societat.

Si els ciutadans es pregunten “Ens diuen la veritat?”, perquè els polítics generen un mar de dubtes, i el periodisme treballa per donar respostes, vol dir que segueix exercint el rol públic que li pertoca, que és capaç de gestionar i analitzar la informació. I si les seves explicacions incomoden, sovint, al poder polític, vol dir que batalla per explicar la veritat. Aquest compromís periodístic no balla en funció del context, sinó que s’exerceix malgrat la duresa del context. Perquè la nostra única aspiració sempre hauria de ser formar part d’una societat informada, responsable i molt crítica.