Dir que la política catalana viu en una campanya electoral permanent és una obvietat. Però els propers comicis ja tenen data i, per tant, s’ha posat en marxa un  compte enrere. Ens esperen quatre mesos de desconfiances, mirades de reüll, declaracions interessades i moviments tàctics. Perquè els socis de Govern, dia rere dia, ens demostren que és inevitable la mala maror.

Ja fa un mes que Quim Torra va ser inhabilitat i que l’executiu va quedar en mans del vicepresident, Pere Aragonès. Durant aquestes setmanes i les que vindran, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana intentaran diluir determinades polèmiques i en fomentaran d’altres. Es disputen, segons indiquen algunes enquestes, el primer lloc en les eleccions del 14 de febrer. I això en mig d’una pandèmia que no sabem com evolucionarà i quines conseqüències tindrà. Per tant, qualsevol acció pot ser decisiva, qualsevol declaració pot condicionar el resultat i qualsevol tweet pot distorsionar la realitat.

En un escenari de “normalitat” això ja és difícilment gestionable i políticament  compromès, però en un context de pandèmia és, a ulls de molts ciutadans, gairebé inaguantable. El guirigall d’afirmacions, algunes fins i tot contradictòries entre elles, que han protagonitzat diferents consellers aquesta darrera setmana és intolerable. En un moment de crisi, la ciutadania espera informacions concretes. La situació ja és prou complicada com per anar creant confusions permanentment. Si no aconsegueixen rebaixar la tensió viurem un autèntic viacrucis fins a les eleccions. No es tracta de quin conseller s’emporta més protagonisme, sinó de quines són les mesures més eficients per aturar els contagis i no arruïnar econòmicament el país. Les tensions internes sempre hi seran, però després d’uns quants anys governant en coalició ja haurien d’haver après que, malgrat tot, estan obligats a entendre’s.