Segur que ens podem remuntar molt enrere perquè cada any, al mes de setembre, s’enceta un nou curs polític. Sovint la tornada dels nens a les escoles marca un punt d’inflexió. Però la política catalana viu immersa en una dinàmica de “tardors calentes” o incertes. L’any 2015, les anomenades eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. L’any 2016, la qüestió de confiança al Parlament que va acabar amb la sentència de “referèndum o referèndum” de Carles Puigdemont. Aquelles paraules van fixar el nou full de ruta de l’independentisme i ens van portar fins a la tardor del 2017. El 6 i 7 de setembre d’aquell any es van viure dues jornades maratonianes i desconcertants a la cambra catalana que van servir per aprovar la llei del referèndum. Pocs dies després, el 20 de setembre, agents de la Policía Nacional i de la Guàrdia Civil van entrar a diferents departaments de la Generalitat, entre els quals la Conselleria d’Economia. Com a resposta, es van organitzar grans manifestacions i aquest fet va acabar provocant que els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, fossin acusats d’un delicte de sedició i rebel·lió per haver participat en les concentracions. Malgrat un context convuls i ple d’interrogants, es va celebrar el referèndum de l’1 d’octubre, i l’Estat espanyol va actuar amb repressió i força. Els Jordis van entrar en presó provisional i més endavant, amb la declaració d’independència fallida, una part de l’executiu català va emprendre el camí de l’exili i l’altra va acabar entre reixes. I el 14 d’octubre del 2019, el Tribunal Suprem va fer pública una sentència històrica per a l’Estat espanyol. Cent anys de presó per als polítics i activistes que van encapçalar el procés català fins a la celebració del referèndum de l’1-O. Per això, aquell dia van començar un seguit de protestes, la més multitudinària a l’aeroport de Barcelona.

Aquesta és una cronologia que coneixem, els esdeveniments ens semblen llunyans però els tenim ben a prop, i les conseqüències polítiques i judicials, també. Però, certament, hem viscut altres tardors intenses políticament, amb diades de l’11 de setembre incloses, que han condicionat el dia a dia de partits i institucions.

Per això, a mitjans d’agost, podem dir que la tardor d’aquest estrany 2020 també es preveu incerta. Sembla que unes eleccions a Catalunya ja són inevitables per les desavinences constants entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana i perquè probablement és irrevocable i inajornable la decisió del Tribunal Suprem sobre la inhabilitació del president Torra. La data encara és un misteri i molts partits juguen a l’ambigüitat, sense fer grans focs d’artificis, perquè saben que el context pot canviar en qüestió d’hores. La majoria de formacions no han oficialitzat qui serà el seu cap de llista, però totes saben que viuran una campanya i una jornada electoral condicionades pel debat nacional i el coronavirus, amb els seus efectes polítics, socials i econòmics. Dubtes? Molts. Junts per Catalunya haurà estat capaç de reordenar el seu espai? Esquerra s’aferrarà al pragmatisme i oferirà polítiques concretes per a la reconstrucció post-covid? Miquel Iceta repetirà com a candidat socialista o altres noms, com el del ministre Illa, li poden fer ombra? Què passarà amb Ciutadans, el PP o, fins i tot, Vox? Quin paper jugaran els Comuns ara que també formen part de l’executiu espanyol? I la CUP recuperarà antics diputats com David Fernàndez?

Probablement aquests interrogants s’hauran de resoldre ràpidament les pròximes setmanes, malgrat que internament molts partits ja els han solucionat. Diuen que la millor improvisació és la que es prepara. I en un taulell on hi ha més incògnites que certeses sempre és millor aferrar-se a les propostes tangibles. Serà una tardor en què dia a dia es projectaran escenaris hipotètics, també perquè un virus ens ha ensenyat que és difícil fer pronòstics. Tot i així, que res ens agafi desprevinguts i que, com a mínim, tothom tingui clara l’estratègia que cal seguir. Perquè els entrebancs siguin més fàcils de superar, perquè el país necessita mirar endavant i refer-se de moltes ferides. Serà possible? Esperem, com a mínim, desxifrar la majoria d’incerteses.