Aquesta és la nostra lluita. És un present continu. Una història real. Un avui que malda per sobreviure. És un paisatge, una gent, unes famílies, uns pobles, unes rutines, uns costums i uns sacrificis sovint estereotipats i moltes vegades ignorats. Perquè l’orgull i l’autoestima també s’ha d’anar adobant i regant. Encara que les males herbes acabin creixent sense pietat ni clemència. I ens aboquin a un futur sense perspectiva, incert, desconcertant. Però, al cap i a la fi, un futur. Perquè el temps corre i els projectes s’han d’afrontar.

Certament, l’Ós d’Or de Berlín és el millor reconeixement cinematogràfic que es podia fer a la pagesia de Ponent, el millor per a la llengua catalana – i el lleidatà- i és el que mereix la valentia i el treball de la Carla Simón i tot l’equip. Però la realitat que retrata és la que és. Demostra que el món rural té problemes i mancances i que el futur generacional no està garantit.

D’altra banda, la dada que també esgarrifa és que el 66% dels pagesos tenen més de 55 anys. Què passa si no hi ha relleu? Com transmetran els seus coneixements? Com aconseguirem que els valors de la terra, l’estima pel territori, el compromís per conrear productes de qualitat, el respecte per unes tradicions ben complementades amb els avenços tecnològics tinguin recorregut?

Aquestes preguntes necessiten resposta. I una sèrie de compromisos socials, econòmics i polítics. Sense un pacte de col·laboració entre diferents actors, sectors i territoris és impossible dibuixar escenaris que facin de l’agricultura i la ramaderia un treball rendible, més enllà de la passió que un pugui tenir per dedicar-s’hi. Per guanyar-se la vida cal tenir uns mínims assegurats. És feina de tots reconduir la situació. Per garantir el futur, el nostre futur. Aquest problema ens interpel·la a tots si volem menjar productes i aliments de qualitat.