El sociòleg Zygmunt Bauman ens advertia que “amb el nostre culte a la satisfacció immediata, molts de nosaltres hem perdut la capacitat d’esperar”. Ell, com a analista de la vida col·lectiva, sabia que cal sempre analitzar les coses amb perspectiva i distància, que molts projectes són a mitjà o llarg termini i que la rapidesa, si no està ben controlada, ens pot jugar males passades. Els canvis, de vegades, necessiten un temps prudencial per a la seva execució, consolidació i avaluació. I les possibles conseqüències no es perceben d’avui per demà.

De fet, això és el que necessitarà la política i societat americana amb l’arribada de Joe Biden. Aterrar i pretendre reduir la gran polarització social que existeix amb tan sols uns mesos és pretensiós i poc realista. El sector trumpista seguirà donant guerra i, per tant, el procés per tancar algunes de les ferides toparà amb moltes resistències.

Un de les moltes coses positives i esperançadores de l’era Biden és, també, que gestionarà la vida política americana acompanyat de Kamala Harris, la primera dona que ocupa el càrrec de vicepresidenta del país i que es podria convertir en la seva successora. Aquesta setmana ha començat un nou mandat, però també una nova era que, segons deixa entreveure Biden, estarà marcada per la moderació i el pragmatisme. Cal reconstruir un país amb un context hostil. El trumpisme continua, no s’ha enterrat amb la pressa de possessió de Joe Biden. Per això el culte a la satisfacció immediata, com deia Bauman, no ens servirà. Caldrà temps per executar canvis i apreciar-ne els efectes.