Diumenge passat, el Telenotícies de TV3 va emetre un reportatge d’aquells que sacsegen. A través de l’exemple concret d’una classe de sisè de primària de Montblanc s’explicava la pressió estètica que pateixen algunes nenes d’onze anys. La mestra va demanar als seus alumnes que anotessin els propòsits per al nou any i algunes d’elles van escriure: “aprimar-me”. Malgrat que sabem que aquesta realitat existeix, no tothom és conscient de com determinades concepcions de la bellesa, l’autoexigència amb el propi cos o les inseguretats poden acabar provocant un trastorn alimentari. I en el mateix reportatge es recollia una dada alarmant. Es deia que des de l’inici de la pandèmia a l’Hospital Sant Joan de Déu han augmentat un 40% els ingressos de pacients amb trastorns de la conducta alimentària.

Hi ha xifres que posen la pell de gallina, sobretot si saps que darrere s’hi amaguen nenes o noies malaltes, les seves famílies, els seus amics o els seus companys de classe. No pots evitar pensar en les pors, les debilitats i els neguits de la noia malalta i del seu entorn. Perquè un trastorn alimentari tergiversa la vida de la persona que el pateix, però condiciona les seves relacions familiars i socials. Parlo des de la pròpia experiència. No és la primera vegada que explico obertament que la meva germana Laura va patir anorèxia. Que durant uns anys un monstre li menjava el cervell i li deia que no menges, malgrat estar extremadament prima. Perquè les malalties mentals desdibuixen la realitat, desestabilitzen emocionalment i capgiren les percepcions. I un dels passos importants és que la persona accepti rebre ajuda, que l’entorn entengui que no és el desencadenant de la situació i que tothom tingui clar que el camí sempre és llarg, ple de revolts, farcit d’incerteses i interrogants.

Però la perspectiva dels anys i que la Laura superés la malaltia ens ha ajudat a parlar-ne, a explicar com és aquest procés i a trencar molts tabús. Les malalties mentals han estat sovint invisibilitzades i sempre estigmatitzades. Per això, és imprescindible que des de les escoles s’abordi el problema i que aquest sigui un treball compartit amb les famílies. Cal afrontar aquesta altra pandèmia, la dels trastorns alimentaris. No podem girar-li l’esquena perquè existeix, perquè les dades esgarrifen, perquè hi ha molts agents socials i mediàtics implicats, perquè explicar que les aparences no sempre són reals pot ajudar a moltes noies i les seves famílies. Convertim això, també, en una lluita col·lectiva. #trenquemtabús podria esdevenir una nova campanya per visibilitzar l’anorèxia i la bulímia. Potser així podem ajudar aquestes noies mentre travessen pel desert i quan les inunda un mar de desconfiances i culpabilitats. Potser també servirà per acompanyar el seu entorn més proper, moltes vegades desorientat i patint en silenci la malaltia d’una persona estimada. #trenquemtabús per vèncer aquesta realitat, per construir una societat lliure de pressions i estigmes. És un propòsit molt ambiciós, però no hauria de ser irrealitzable. Si superar la malaltia és possible, això també.