Una part de la societat creu que només es queixen. Que si plou, que si neva, que si fa massa xafogor. Que reben moltes ajudes i subvencions. Que viuen en paisatges idíl·lics i que treballen només les hores de sol. Que hi ha mesos que no tenen feina. La terra, ja ho sabem, també produeix males herbes. Ortigues ignorants i analfabetes. Perquè la realitat demostra que són treballadors incansables que malden per sobreviure. Per això, protesten d’una burocràcia asfixiant, d’unes normatives fetes des de despatxos. Critiquen preus abusius i importacions que ofeguen.

I han d’assumir decisions equivocades. Sinó que algú els hi raoni perquè, en determinats moments, se’ls ha arribat a prohibir entrar als boscos. Recordem que ells tenen una de les millors armes per netejar-los: els ramats. També se’ls ha acusat d’assassins perquè, segons alguns, engreixen grans indústries càrnies i maltracten els animals. Desconeixen, potser, que produeixen aliments nutritius i que segueixen uns estrictes controls sanitaris. Però, com va dir Francesc Pujols, “no s’amoïni, ja matarem un bròquil”.

Ells escriuen la vida amb el do de la natura, de l’atzar, de la pluja, de les pedregades i de les sequeres. I han de lamentar, any rere any, com es van reduint els caps de bestiar i les explotacions agràries perquè les noves generacions prefereixen abonar altres camins. Però, no patiu, ja comprarem l’enciam i el corder a Austràlia; o ens alimentarem a base de tofu i soja.

Sí, parlem dels pagesos, dels ramaders, dels enginyers del camp i del bestiar, els del quilòmetre zero, els de regadiu i els de secà, els de blat i els de civada, els d’ovelles i els de vedells, els de raïm i els de prunes, els del nord i els del sud, els que expliquen el país, la nostra terra, la nostra cultura agroalimentària, els nostres conreus, el nostre paisatge. Els que hi són sempre davant totes les adversitats per donar-nos el més preuat, el més indispensable, el més saludable: l’aliment.