Evolucionem, però no sempre al ritme que voldríem, cap a l’equiparació de gèneres. Vivim condicionades per unes càrregues que han solidificat més del que desitjaríem i que ens impedeixen situar-nos en plena igualtat respecte als homes. La bretxa salarial és el principal problema. No només ocupem menys càrrecs de responsabilitat, escurcem la nostra carrera acadèmica -el percentatge de catedràtiques encara se situa molt per sota que el dels homes- i demanem reduccions de jornada sinó que, a més, els nostres sous i condicions laborals són pitjors que els dels homes. Així ho mostra l’Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya que, alhora, alerta que la nostra societat pateix el que es qualifica de “pobresa femenina”. Estem més ben formades però tenim contractes precaris que s’acaben traduint amb unes prestacions d’atur o pensions més baixes que les del gènere masculí. Hem evolucionat pels camins correctes? Hem consolidat els bons passos?

Les dades parlen per si soles. Les dones tenim el 56% dels títols universitaris i un 22% dels contractes a temps parcial -enfront del 7% que representen els homes en aquesta categoria-. Alhora, dins del món empresarial, les dones ocupen un 45% menys de càrrecs directius. És qüestió només de reconèixer el talent femení? No, ni molt menys. La qüestió va molt més enllà, reduir-ho a aquest fet seria simplificar un problema crònic de la nostra societat. Però lamentar-se no és sinònim de resoldre. Els canvis que necessitem són culturals i socials. Comencem per modificar els horaris de feina, això facilitarà la conciliació familiar i, de retruc, potser menys mares hauran d’acceptar un contracte precari i a temps parcial -que acaba comportant menys ingressos i les aboca novament a dependre dels homes-. El gos que es mossega la cua però, no ens enganyem, un cercle viciós que té cura. Trencar-lo significarà aconseguir uns millors índexs d’igualtat. Però d’igualtat real i sense condicionants.

Som dones que reivindiquem el que ens pertoca. Ni més ni menys. Ens molesta parlar de quotes encara que reconeixem que ens han ajudat a avançar tímidament, no volem fer dobles jornades -la laboral i la de les tasques de la llar-. Simplement demanem igualtat. Tinc una amiga que sempre repeteix “no ens hi conformem perquè som unes inconformistes”. Doncs això. Utilitzarem tots els altaveus que tenim, militarem en campanyes de treball constant i perseverança, no lluitarem per ideals impossibles sinó per valors imprescindibles que forgen una societat justa i igualitària. Denunciarem els micromasclismes, els desenclavarem de la nostra vida quotidiana. Fa massa anys que aguantem un masclisme que ofèn. I això es resol valorant les persones, amb educació i respecte. Defugim dels estereotips que ens esclavitzen i seguim endavant. Amb el cap ben alt i amb dignitat. Perquè creiem en nosaltres. Siguem nenes, filles, mares o padrines. Som dones però no volem haver de repetir-ho cada dia, això significarà que hem superat alguna batalla. La lluita es guanya lluitant. I d’això no ens en cansarem.