Benvolgudes Carme i Dolors,

fa dies que volia escriure aquesta carta, però sempre la deixava a mitges. A tu, Dolors, no he tingut l’oportunitat de conèixer-te personalment. En canvi, sí que he pogut compartir converses amb tu, Carme. De fet, l’última entrevista que et vaig fer va ser pocs dies abans del teu empresonament. Però malgrat que no és senzill, sabia que havia d’escriure aquestes ratlles.

Segur que tu, Carme, recordes bé l’últim acte institucional que vas fer com a presidenta del Parlament en motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Va ser el 28 de novembre del 2017 i vaig tenir el plaer de moderar-lo. Recordo molt bé les paraules que em vas dir just abans de començar: “És un moment molt difícil, però hem de seguir fent actes com aquest”. Una frase que demostrava el compromís incansable que tant tu, Carme, com la Dolors, heu demostrat per una llarga lluita: la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

Vosaltres heu criticat, carregades de raó, que les preses polítiques -de vegades- sou les grans oblidades. És trist, injust i injustificable. Per això, us volia escriure: perquè sapigueu que pensem en vosaltres, que us enviem ànims, que tenim present la vostra família, que seguirem denunciant el vostre empresonament, que defensarem aquelles persones que aposteu pel diàleg i l’entesa. Això, no en tingueu cap dubte, ho seguirem fent sempre.

Alhora, vull que -com em reivindicaves, Carme, en l’última entrevista que et vaig fer- estigueu convençudes que, des del mitjans de comunicació, farem tot el possible perquè no es normalitzi aquesta situació d’injustícia antidemocràtica. Perquè no sigui normal aixecar-nos cada dia sense abans recordar que vosaltres ho fareu en una cel·la petita i solitària.

Com a periodistes, i com a persones (quina línia més fina!), farem l’impossible per no contribuir a la construcció d’una societatanestesiada. Perquè volem viure en un país madur que sigui capaç de sobreposar-se, mantenir-se dempeus i canalitzar el dolor en arguments, malgrat estar convivint diàriament amb situacions injustes.

Si ho recordes, Carme, aquell dia vaig acabar l’acte al Parlament de Catalunya amb unes paraules de l’enyorada Montserrat Roig. Crec que és bo que les repetim incansablement perquè expressen la vostra lluita com a polítiques compromeses, com a dones, com a lluitadores. Roig deia: “La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones. Un món en pau on convisquin, sense marginació ni opressió, homes i dones”.

Aquesta és la societat que volem. Igualitària i justa. Per això, us reivindiquem i lluitarem per la vostra llibertat. Diuen que les revolucions són lentes, però possibles.

Seguirem endavant amb un somriure.

Una abraçada