No la vaig conèixer. De fet, l’he descobert fa pocs anys. No vaig llegir cap llibre seu ni a l’escola ni a l’institut. Cap professor mai em va animar a llegir-la tot i ser una autora local. Però, finalment, el Jaume, el meu llibreter de capçalera, em va parlar de “Memòria dels morts”, una novel·la on Teresa Pàmies retrata el seu Balaguer natal. I ara, després d’haver llegit molts altres llibres seus, puc dir que l’enyoro com enyoro la Rodoreda, la Roig o la Marçal. Quan gaudeixo de la seva ploma sempre penso en tot allò que no van escriure i em pregunto què escriurien si visquessin actualment. Pàmies té una frase sensacional que sempre m’acompanya: “I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits”. Una frase que recull la infinitat de matisos de la vida. Segons la Pàmies, no sempre els mots ens expliquen i potser aquells que no pronunciem també ens defineixen.

Per recordar-la, cal llegir-la. Però jo tinc, també, un altre ritual. Quan passejo per Balaguer m’aturo sempre davant del número 12 del carrer Pintor Borràs. Allà es troba la casa on va néixer. I, des de fa uns mesos, un mural pintat per l’artista Oriol Arumí l’homenatja ben a prop d’on va fer les seves primeres passes. Intento imaginar com devia ser aquell carrer a principis del segle passat, qui vivia a les altres cases o qui jugava amb una nena que, com ella explicava, va créixer amb la verge del Miracle i Lenin. L’església del Miracle es troba a pocs metres d’on era casa seva i sembla que la seva mare, que era molt devota, la portava a missa. En canvi, el pare era comunista, el “roig del poble”. Recrear aquella vida, aquell context és un exercici d’història i memòria que m’hauria agradat començar a fer de ben petita. No puc entendre que cap professor em parlés d’una autora que va néixer pocs carrers més enllà de les aules on vaig fer l’educació primària, la secundària i el batxillerat.

Crec que vaig tenir bons professors, de fet, mantinc una bona relació amb molts d’ells. Per això, em sento buida i indefensa quan m’adono d’aquest fet. Potser és culpa meva, potser era la meva responsabilitat investigar i conèixer els autors locals més internacionals, potser no els hi puc retreure res. Però la crítica és constructiva, per tant, espero que els hi arribi. M’alegraria saber que aquest és un error que ja han esmenat, que ara ja llegeixen la Pàmies a les escoles on jo vaig anar. Però si encara no és així, tant de bo rectifiquin.

Teresa Pàmies va dir: “Un poble no és ben bé íntegre si no coneix a fons la seva llengua. El meu poble no la sap”. Si substituïm llengua per literatura crec que ella també ho subscriuria. Per això, m’entristeix i m’avergonyeix pensar que no vaig llegir-la fins que tenia 22 anys. Professors, quan aquest estiu prepareu les programacions lectives del curs vinent, penseu en la Pàmies. Els estudiants ho agrairan. Una nació necessita ser escrita, explicada i llegida.