Els darrers mesos, amb els indicadors de la pandèmia estabilitzats i amb un gran índex de vacunats, tots plegats ens havíem relaxat. Potser perquè després de més d’un any amb restriccions teníem la necessitat, física i també psicològica, de recuperar certes dinàmiques. De retornar a aquella normalitat “d’abans”; relacionar-nos sense la distància imposada per un virus que ens ha fet canviar la manera de conviure en societat. Ni les trobades familiars, ni els sopars amb els amics, ni les reunions de feina són iguals. Sempre, malgrat que les dades d’evolució siguin positives, tenim una espasa de Dàmocles a sobre. La covid ens ha demostrat que el perill mai desapareix, que constantment hi estem exposats i que la vulnerabilitat ens iguala a tots.

Després de l’estiu, a Catalunya teníem un dels índex de vacunació més elevats d’Europa, i potser per excés de confiança vam oblidar que podien aparèixer noves variants i que aquest és un problema mundial. El virus, però, ha reaparegut incessantment per recordar-nos que mentre en alguns llocs els indicadors epidemiològics o els percentatges de vacunació són bons, en altres poden ser esgarrifosos. I amb poques setmanes s’ha tornat a capgirar la situació en molts països europeus, un fet que ha tornat a evidenciar que la vacuna és imprescindible per poder controlar la pandèmia, per no estressar el sistema sanitari d’un país i per garantir una evolució favorable de les diferents activitats socials i econòmiques.

Alhora, des del primer confinament més estricte el març del 2020, la covid ha fet aflorar debats sobre els nostres drets i llibertats. Per això, genera molta controvèrsia que en determinats països defensin la vacunació obligatòria o que s’instauri el passaport covid per accedir a bars, restaurants o espectacles culturals. Realment és un tema polèmic, perquè es barreja l’individualisme d’aquelles persones que no volen assumir determinats riscos amb la necessitat d’establir mesures per poder protegir la col·lectivitat i la necessària fiscalització dels responsables polítics per evitar que una situació d’excepcionalitat no comporti un risc de retrocés democràtic, de retallada de llibertats i d’acumulació de poder.

Perquè al final un dels aprenentatges que ens deixa aquest virus és que el més important són les persones, com a éssers socials que vivim de l’intercanvi econòmic, cultural, alimentari, tecnològic o sanitari. Ens relacionem per sobreviure. I això significa establir unes pautes per entendre la vida dins de diferents col·lectius. Per això, cal que ens fixem també en les necessitats emocionals i psicològiques de tots nosaltres. L’aïllament forçat per evitar contagis ha accentuat la solitud de la gent gran, ens ha distanciat d’alguns amics o ens ha allunyat dels companys de feina. Uns fets que, segons ens alerten els especialistes, han fet esclatar nombrosos problemes de salut mental. Perquè el virus és invisible, però ha comportat estralls ben visibles; perquè les malalties mentals s’invisibilitzen, però sacsegen el present de les persones afectades i el seu entorn.

No podem abaixar la guàrdia. Mai. Perquè el virus circula, perquè potser alguns familiars, amics o companys necessiten que els preguntem: “Tot bé?” Estar alerta significa abandonar l’egocentrisme per preocupar-se dels interessos, inquietuds i dificultats dels altres. Com diu l’estimada Mònica Terribas –aquesta setmana reconeguda amb la Creu de Sant Jordi– no es poden fer plans, perquè la vida sempre te’ls canvia. I cal entomar-los amb coratge i l’heroïcitat d’aquells que, malgrat tot, no es rendeixen.