La Setmana. “Un bon llibre sempre és una provocació”, va escriure Joan Fuster. Amb la seva mirada punyent i enginyosa del món va definir-ho a la perfecció. No cal afegir res més i tothom en pot fer diferents interpretacions. Per això, sempre és millor farcir de llibres la realitat. I, per sort, des de ja fa quaranta anys el setembre és un mes, també, cultural. La Setmana del Llibre en Català s’ha convertit en un dels esdeveniments més destacats del país. Del 9 al 18 de setembre tindrem un espai on gaudir del plaer dels llibres. Durant deu dies podrem mostrar i compartir la riquesa, el talent i la diversitat de l’edició en català. I en els temps que corren podríem dir que això és, gairebé, un petit prodigi. Que editors, llibreters, autors i lectors puguem trobar-nos, conversar, intercanviar propostes, explicar novetats o recomanar títols és, sens dubte, una de les bones notícies que ens deixarà aquest mes. Perquè malgrat que la competència és necessària, tothom sap deixar de banda les diferències editorials si es tracta de posar en valor la feina que es fa per cuidar i cultivar la nostra literatura. Perquè necessitem les novel·les que ens ajuden a evadir-nos de les presses i els maldecaps, però també els llibres que ens parlen del canvi climàtic, la gastronomia, l’art o la política. Per tant, gràcies per convertir La Setmana en un èxit col·lectiu. Hi guanya, sobretot, la nostra llengua.

L’estira-i-arronsa polític. Aquest octubre farà cinc anys del referèndum, de la declaració d’independència al Parlament i de la posterior repressió que va comportar presó i exili. Cinc anys després, les conseqüències polítiques i socials d’aquella tardor segueixen ben presents, i les diferències entre els partits independentistes semblen cada cop més insalvables. Hem encetat el mes de setembre coneixent la decisió del president Aragonès de no participar en la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Alhora, Junts ha donat un mes a Esquerra per reconduir el procés, ja que considera que no s’està complint el pacte de govern pel que fa a l’eix nacional. I amb la presidenta del Parlament Laura Borràs suspesa i les desavinences entre tots els actors, s’albira un context de retrets constants que acaba provocant un bloqueig institucional i social. Això amb un escenari marcat per les eleccions municipals del proper mes de maig i les espanyoles, previstes per a finals del 2023. Tant de bo que, més enllà de les divergències ideològiques o estratègiques, es trobin punts en comú i s’obrin escletxes d’oportunitats des del punt de vista econòmic, social i, també, nacional. El debat de política general del Parlament, que se celebrarà els dies 27 i 30 de setembre, donarà el tret de sortida al curs polític, i el president Aragonès va dir que l’aprofitarà per formular una proposta “àmplia” per a l’autodeterminació. Veurem si és capaç de convèncer l’hemicicle. La resolució que s’aprovi en aquell ple vincularà políticament el govern. Per tant, a Esquerra i Junts.

El retorn a les aules. Finalment, gairebé jugant en temps afegit, s’ha aconseguit començar el curs amb certa normalitat. L’amenaça de vaga ha quedat, de moment, congelada, però la polèmica sobre els nous currículums derivats de la nova llei d’educació, la LOMLOE, segueix preocupant els docents de secundària. Tot i això, de moment, cap escola ni institut haurà d’aplicar els percentatges en l’ensenyament de les llengües. Veurem si d’aquí a uns mesos això canvia i els mestres i professors es veuen obligats, pels tribunals, a aplicar el 25% de castellà. I recordem que aquest també serà el curs que es reduirà una hora lectiva del professorat, a partir del gener del 2023, cosa que comportarà la incorporació de nous docents. A la Conselleria d’Educació hi ha moltes carpetes obertes i s’aniran tancant si s’aconsegueix arribar a acords que satisfacin tota la comunitat educativa. Seria desitjable que el curs avancés amb els canvis necessaris i que al mes de juny no quedessin deures pendents.

La rutina. El mes de setembre sempre marca un punt d’inflexió. Sembla que tot neixi de nou, que tot torni a començar després de la pausa de l’estiu. I potser està bé que sigui així. Com si algunes pàgines les haguéssim esborrat, com si alguns problemes els haguéssim deixat enterrats a la sorra de la platja. Començàvem aquest article amb Fuster i l’acabarem amb ell: “Les persones felices no tenen memòria”, va dir. No sempre subscriuríem aquesta frase però, sigui com sigui, som-hi, a tornar-hi!