“Hi ha qui pensa que parlar en públic és una habilitat innata i hi ha qui creu que es pot aprendre. El que és innat és el caràcter extravertit d’una persona, però parlar en públic és una habilitat que es pot entrenar”. Aquesta reflexió la vaig llegir ja fa anys i, des d’aleshores, he anat repetint i recitant aquestes paraules en diferents escenaris i situacions. Perdre la por i parlar en públic. Comunicar. Explicar. Persuadir amb els mots. Com fer-ho? No sé si hi ha una fórmula màgica, ho dubto, però sí que hi ha elements que ens poden ajudar a enriquir el nostre discurs, verbal i no verbal, davant d’un públic. De fet, el títol d’aquest article és també el nom d’un curs d’oratòria que organitza anualment la Universitat Pompeu Fabra. Aquest 2016 vaig tenir l’oportunitat d’impartir algunes de les sessions teòriques i pràctiques del curs. Per això, en aquest espai m’agradaria recollir, sense grans pretensions, algunes de les idees bàsiques que considero més destacades.

És cert que per vertebrar un bon discurs cal, primer de tot, estructurar-lo correctament. Identificar aquells elements que donen forma a una presentació, que poden ajudar-nos a enllaçar amb coherència unes idees amb unes altres. No és gens senzill. Però, de vegades, una cita, una imatge o un vídeo escollit meditadament ens poden ajudar a teixir una bona presentació. Tot i així, voldria parlar, sobretot, de la comunicació no verbal. És a dir, la capacitat de transmetre i emfatitzar a través dels gestos o la mirada.

Quin és l’objectiu principal d’un bon discurs? Commoure, convèncer i transmetre. I com ho aconseguim? A través de l’argumentació, la nostra habilitat per captar l’atenció del públic o l’originalitat. Perquè comunicar vol dir transmetre emocions. És un art? Sí. Però necessitem fer convergir les emocions amb un bon raonament. Per tant, cal seduir amb la paraula. Un exercici difícil, que necessita hores de preparació i assaig, però la base per superar amb èxit diferents situacions de la nostra vida professional o personal.

La gestualitat ens permet reforçar una idea, la mirada ens permet connectar amb el nostre públic i emfatitzar el nostre discurs. El ritme ens ajuda a donar sentit i continuïtat a una exposició. I els silencis també són poderosos, essencials per crear expectació. Per tant, la clau rau en saber connectar tots aquests paràmetres.

Jo sempre defenso que la millor improvisació és la que es prepara. Dubto que els millors oradors siguin capaços de començar a parlar sense haver estructurat prèviament el seu discurs. Sense saber com es mouran per l’espai. Quines idees entonaran amb més èmfasi. El millor és tenir una IDEA. Una paraula que es pot desagregar amb quatre conceptes: il·lusió, determinació, esforç i actitud. Cuinar aquests quatre elements i aconseguir un bon plat és un gran repte. Però, recordeu, una habilitat que es pot conrear i treballar cada dia. No tingueu por. Parlar i exposar en públic unes idees és molt important per avançar com a societat. I, malauradament, és encara una assignatura pendent. Tots els professionals, de diferents àmbits i sectors, necessitem conèixer la millor manera per fer-ho i posar-ho en pràctica. Comencem per les escoles. És el primer pas per aconseguir que l’oratòria sigui, a llarg termini, un instrument capaç de remoure consciències i ens ajudi a difondre més coneixements.