Abans, quan el canvi climàtic no havia invertit tots els termòmetres, per Tots Sants ja començava a fer fred. Fins i tot, la mare ens feia estrenar aquella jaqueta més prima. Amb els panellets a punt i les castanyes preparades per posar-les al foc a terra, tots ens dirigíem –gairebé en processó– cap al cementiri. Cada any, sense excepció. I els padrins t’ajudaven, de nou, a resseguir l’arbre genealògic. I t’agradava, t’agrada que siguin ells qui, any rere any, t’ajudin a fer viva la memòria. La dels seus pares, la dels teus besavis. Alguns els vas poder conèixer, d’altres formen part de les històries explicades que t’esmerces a anar recopilant. Perquè la vida un dia s’apaga, però no l’oblit, ni l’esperança, ni l’estima.

Ho feies quan eres una nena el dia de Tots Sants i ho segueixes fent ara qualsevol dia de l’any. Donar un tomb pel cementiri, anar llegint els nínxols, perdre’t en aquella serenitat, aquella pau que et situa en el debat més real, el de la vida i la mort. El que, quan passeges pel cementiri de Balaguer on està enterrada Teresa Pàmies, et recorda aquest fragment del seu llibre Memòria dels morts: “Potser ho veig senzill perquè soc morta. La mort ho simplifica tot. Els trencacolls de la vida queden a l’altra banda i els vius s’hi han d’afrontar, ells sols, deixant els difunts en pau. Per això viuen, i viure és una responsabilitat que cal assumir. Els morts no en tenim cap perquè no podem influir sobre la vida ni sobre res. Tot ha quedat aturat en el nostre univers de fred i de silenci. Com la nostra memòria.” L’esquerda entre dos mons, entre dues realitats. Perquè amb la mort senzillament se’n va la vida però d’altres seguim apreciant-la a través, també, del fil de la memòria. Els moments es converteixen en records i no sempre és fàcil assumir-ho.

Com no ho és acostumar-se a l’absència. Enguany, el tradicional tomb pels cementiris familiars el dia de Tots Sants l’he fet quatre mesos després de la mort dels padrins materns. El passat mes de juny, després de més cinc dècades plegats, van emprendre aquest camí, el de la memòria. Un trajecte etern mentre es mantingui viu el seu record. Perquè la mort és un instant, però la memòria ens evoca històries, converses, gestos, costums i fotografies. Amb ella somriem, ens emocionem i plorem. I ho fem sabent que aquest ahir el volem present perquè el demà el construirem, també, amb l’enyorança dels padrins.

Perquè totes som filles d’un llegat, d’un trajecte que durant anys vas poder escriure amb la seva companyia. Perquè a la vida agraeixes la sort d’haver gaudit amb ells els dies més rutinaris i els més especials. I saps, com saben tots els nets, que els padrins t’admiraven malgrat tot els defectes.

I ara, després de Tots Sants, seguiràs fent les teves visites al cementiri. Perquè la nostra societat viu d’esquena a la mort, però és un perill enterrar la memòria. De fet, si un vol gaudir de l’avui i l’ara necessita mantenir-la viva, és l’única i autèntica eternitat.

Quan Teresa Pàmies, al fragment que citava anteriorment, fa parlar la seva mare escriu també un homenatge al passat, que sempre sura com un present continu, com un testimoni etern, com un espectador immortal. “Els morts no tenen fred ni calor, ni olfacte ni tacte, ni set ni gana. Els morts només tenen memòria”, va repetint l’autora balaguerina.

Per tant, intentem no sepultar allò que ens defineix, que ens explica, que ens narra, que ens interroga, que ens aferra a la vida. Abracem-nos a la memòria perquè sigui eterna. Perquè us seguim estimant, padrins.