Us ho confesso. No vull amargar-me’n. L’article que esteu llegint el vaig escriure fa un parell de setmanes. Ho vaig fer perquè sabia que la meva cita mensual amb tots vosaltres m’agafaria a l’equador de les dues setmanes de vacances estiuenques. Realment, des de qualsevol indret, mar o muntanya, hauria trobat un espai refugi i una estona per escriure. De fet, quan t’agrada entrellaçar paraules no hi ha excusa ni moment prou potent que ho impedeixi. Però una companya de feina, segur que encertadament, em va suggerir que aprofités per gaudir d’altres activitats i que deixes que l’escriptura, que m’acompanya sempre i durant tot l’any, també fes vacances. No sé si ho hauré aconseguit; si és el cas, ja us ho explicaré després d’aquest parèntesi de desconnexió. Tot i així, sí que espero poder dedicar més temps a algunes de les coses que sovint les presses no em deixen gaudir tan com voldria. La lectura, el paisatge, la família, els amics, les converses a la fresca, la música, un bon gelat (de xocolata si pot ser) o, simplement, planificar una activitat sense ser esclava del rellotge ni d’una agenda atapeïda que deixa poc marge a la improvisació.

Les vacances són necessàries. No crec que ningú us pugui dir el contrari. Una altra cosa és poder-les fer. Perquè les casuístiques, que segur que són moltes i diverses, de vegades, ho posen ben difícil. L’acumulació de feines, una hipoteca per pagar, una quota d’autònoms, un projecte per finalitzar, una inflació a l’alça, un treball precari… Una llista infinita que més val no allargar perquè ens faria caure en un estat d’espiral depressiva. Però, evidentment, les vacances són necessàries. És imprescindible aturar-se, canviar el ritme. És una manera, física i mental, de posar el comptador a zero, de tornar a començar; encara que mai res s’acaba del tot ni s’inicia com un trajecte verge. Arrosseguem dinàmiques, tics i decisions errònies. Però, de vegades, les vacances serveixen per deixar reposar allò que ens neguiteja, per reflexionar sobre on som o on volem anar i per reprendre determinades tasques amb una actitud diferent. Tot i així, no sempre s’aconsegueix retornar amb un aire renovat i nou; això potser és més un ideal que un objectiu possible.

Perquè vivim en una societat que tendeix a mitificar determinades realitats i que pontifica qui les segueix segons els cànons preestablerts. Fer vacances no vol dir necessàriament agafar un avió i fer milers de quilòmetres o banyar-se a la cala més pura i cristal·lina. Hi ha qui, potser, tot i ser la persona més sociable del món, preferirà tancar-se a casa. Cadascú escull allò que necessita. I aquesta és la llibertat més preuada: la capacitat de decidir sense que cap element extern condicioni ni distorsioni la teva tria. I, de vegades, és ben complicat. Determinats elements culturals i sociològics poden interferir-hi i escapar-ne es pot convertir en un autèntic laberint de contradiccions i desitjos.

Les vacances són necessàries i són merescudes. Sempre hi pot haver excepcions? Sí, els free riders són en totes les feines, contextos i situacions, però aquest seria un altre debat i, si us sembla, ja l’afrontarem quan el que es respiri no sigui una flaire vacacional. Ja sabem que els problemes existeixen i que no cal anar-los a buscar perquè venen sols. Per tant, els free riders, vulguem o no, també fan vacances. Però parlem de les nostres, de les que, sense cap afany de prepotència ni sobreria, ens mereixem. Les que gaudirem amb la gent que voldrem, les que ens permetran trobar moments de tranquil·litat i evasió, les que aprofitarem per degustar els millors plats, per devorar tots els llibres pendents i per caminar per les nostres contrades.

Però, tot i així, tornar sempre és la millor part de l’aventura. Sens dubte. I no ens ha d’incomodar pensar que adorem la quotidianitat perquè gaudim de la nostra feina. Per tant, adeu vacances. Benvinguda, estimada rutina.