Els cursos polítics funcionen, malgrat les evidents diferències, com els escolars. Comencen al setembre i acaben al juliol. En l’àmbit català, la Diada marca l’inici del nou cicle polític. Sobretot durant els anys de l’anomenat procés, quan l’Onze de Setembre era un termòmetre per calcular la força del moviment independentista i, fins i tot, per condicionar el rumb i l’agenda política de partits i entitats. Certament, la política catalana ja no viu pendent del que passarà la propera Diada; el context ha canviat, però els problemes persisteixen. Del xoc institucional del 2017 hem passat a una fase, de moment poc productiva, d’intent de diàleg entre el govern espanyol i el català.

Però Pedro Sánchez sap que la majoria que va permetre la seva investidura és ara una suma fràgil que l’obliga a negociar cada votació. I Aragonès, malgrat seguir apostant per la via negociadora, necessita resultats perquè ja s’entreveuen a la cantonada les eleccions municipals. L’executiu espanyol, des de fa unes setmanes, s’ha adonat que EH Bildu pot convertir-se en el soci imprescindible perquè lleis clau puguin tirar endavant. I això ha desplaçat Esquerra com a soci prioritari, tot i que el PSOE encara confia que la formació de Gabriel Rufián doni suport als nous pressupostos espanyols. I a Catalunya, els republicans esperen que s’obri una etapa de desjudicialització del conflicte polític, perquè la llista de persones amb causes pendents de resoldre és llarga i altres líders segueixen a l’exili.

Alhora, a Catalunya, cal afegir-hi un altre torcebraç: el del futur de la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Se l’ha de suspendre de les seves funcions quan se li obri judicial oral per corrupció, tal com estipula l’article 25.4 del reglament de la cambra? La polèmica està servida. Aquest fet farà que torni a trontollar la unitat del govern i, també, de tot l’espai independentista. De fet, ni dins de Junts hi ha una posició unànime sobre com cal respondre a aquesta situació. El grup més afí a Borràs considera que si ERC, començant pel mateix president de la Generalitat, no fa costat a la presidenta del Parlament s’hauran de replantejar el seu futur dins de l’executiu. En canvi, els consellers de Junts no creuen que això els hagi de fer abandonar la seva posició a la plaça Sant Jaume. Les tensions, les mirades de reüll, els comentaris enverinats i les malfiances estan a l’ordre del dia. Perquè, malgrat saber quan es va constituir aquesta legislatura que aquest moment arribaria, ningú es va preocupar de tenir un acord pactat o una solució que convencés totes les parts.

I això comporta, inevitablement, un desgast, una sensació d’esgotament entre els electors, entre els ciutadans que contemplen atònits com no es produeix cap acció política que permeti seguir avançant en aquest laberint. Perquè les desavinences polítiques són legítimes, però hi ha moments que cal actuar amb contundència i prendre decisions. La política hi és per desenredar nusos, problemes, situacions; per cedir quan, de retruc, això significa aconseguir altres guanys. Per tant, és comprensible que l’actual conjuntura incentivi la desafecció política, augmenti l’escepticisme dels ciutadans envers els seus representats públics i generi un gruix de desencantats que reneguen de qualsevol acció política. I aquest fet ja sabem a qui dona ales.

Totes les forces intenten maximitzar els seus rèdits, però els ciutadans busquen tangibilitats i concrecions. Volen conèixer els avantatges d’aprovar uns comptes, les conseqüències d’una reunió entre Sánchez i Aragonès o les implicacions de mantenir o no una presidenta del Parlament acusada de corrupció. Volen respostes que permetin traçar un procés d’evolució i canvis. Perquè, de moment, preval la sensació de bloqueig, d’esgotament. I quan algú està esgotat no sempre és fàcil cavar una nova trinxera per actuar, una altra vegada, amb més força.