“En la memòria em fan ressò ideals que han estat oprimits. Cantarem per a tot allò que fins ara no s’havia escrit”, diu la cançó. I la lletra sembla que m’interpel·la. Perquè sempre hi ha paraules per escriure, pensaments per reproduir, opinions per debatre, interpretacions per fer, sentiments per compartir. De fet, durant els últims cinc anys he tingut la sort de fer-ho en aquest setmanari cada tres setmanes. Un espai on les paraules han fluït lliurement i vosaltres, apreciats lectors, les heu llegit, adorat o discutit. Però ara, com diu la cançó, obrirem per tancar. Hi ha diferents projectes professionals que em reclamen i, malgrat el regust agredolç d’aquesta decisió, a partir del mes de maig no seguiré escrivint en aquesta capçalera. Espero que sigui una pausa, un parèntesi i que ens retrobem més aviat que tard.

Hem compartit els anys més intensos del procés, una pandèmia, la pèrdua de l’ús social del català, l’estima per una cultura, la necessitat de reivindicar el món agrícola i ramader, la importància del reequilibri territorial, l’admiració pels nostres padrins, les lluites socials compartides en el conjunt dels Països Catalans o la mirada feminista que necessitem en totes les polítiques públiques. He intentat escriure des del respecte però amb la clara voluntat de remoure prejudicis i opinions preconcebudes. La crítica ens permet replantejar-nos escenaris i reconduir decisions. I, evidentment, és imprescindible per teixir la vida social, cultural, política, associativa, educativa o professional que volem en una democràcia.

S’obren noves portes, nous projectes, noves exigències i les intentaré afrontar amb les ganes i la dedicació que mereixen. Com ho he fet des del primer dia en aquestes pàgines. Ens retrobarem. Perquè hi ha espais que són de tots i hi ha reivindicacions que segur que ens uneixen. Seguim.