Compartir conversa amb ella és un exercici hipnòtic. Cada reflexió desperta nous interessos, cada afirmació aporta nous elements d’anàlisi, cada crítica t’obliga a ressituar-te, cada frase pot esdevenir un aprenentatge. I això, evidentment, només està en mans d’aquelles persones que per la seva constància, professionalitat i experiència han aconseguit esdevenir referents. Us parlo de Pilar Aymerich. Una dona capdavantera, lluitadora, persistent i coherent.

Fa uns dies, en el marc de les jornades de fotoperiodisme Miravisions, vaig poder parlar amb ella de periodisme, de fotografia, de passat, de present i de futur. Realment és fascinat escoltar-la quan explica com va fer alguna de les seves instantànies més icòniques, com els retrats de Montserrat Roig, Mercè Rodoreda o Ovidi Montllor. O fotografies que defineixen una època, la Transició. La Pilar, amb la seva senzillesa, comenta que és difícil explicar les fotografies que ha fet, però que encara és més complicat definir què sentia quan les feia.

Certament, moltes de les seves fotografies narren uns anys convuls, els del final del franquisme i el camí cap a la democràcia. Ella, una dona compromesa amb les causes justes, va decidir sortir al carrer i immortalitzar l’evolució social i cultural del país. Aquest gest, que aparentment pot semblar poc revolucionari, era valent i, alhora, arriscat. Significava trencar amb el blanc i negre de la dictadura, lluitar per una societat més feminista, reivindicar nous drets laborals, exigir la llibertat d’expressió i pensament o dignificar el valor de la fotografia com a element documental.

Perquè sense les seves fotografies, moltes realitats s’haurien esfumat, s’haurien diluït. Però la Pilar hi era per disparar, per perpetuar, per explicar una moment i per dibuixar el futur de moltes dones i de moltes fotoperiodistes.

Potser no ha tingut tot el reconeixement que mereix i sempre he pensat que els homenatges són necessaris. Com ho és reivindicar la seva obra i la seva contribució social i cultural. En una societat líquida, poc reflexiva i fascinada pel consum periodístic ràpid, necessitem més referents com ella. Persones que a través de la seva mirada han narrat una època, han fet emergir diferents lluites i han liderat canvis. I que ho han fet des de la discreció, però amb convenciment. Amb l’objectiu, sempre, de ser-hi en el moment precís.