Hi ha una sintonia que ens acompanya cada dia i que, sovint, acabem detestant. Intentem ajornar-la perquè ressoni uns minuts més tard fins que el temps ja corre en contra nostra i la parem d’una revolada. És un acte que fem gairebé inconscientment, mig adormits i quan les lleganyes encara ens embruten els pensaments. Per això, si durant uns dies no ens cal posar el despertador, sembla que el ritme vital canviï, que els somnis siguin diferents, que els matins no tinguin horaris i que la vida avanci a un altre compàs. Perquè sí, es pot viure sense agenda ni rutines.

Mirar les notificacions del mòbil cada minut, comprovar la safata d’entrada del correu electrònic, ordenar les darreres notes de la llibreta, revisar les reunions previstes per a avui, organitzar les activitats de demà. Planificar-ho tot, quadrar tots els Excel vitals i existencials. Com si la vida fos un trencaclosques de responsabilitats i exigències. Sense deixar marge a la improvisació o amoïnant-nos en excés quan es produeix un fet inesperat que ens capgira el guió previst. Per això, si durant uns dies abandonem conscientment aquesta dinàmica que ens ordena, sembla que ens enamorin les jornades poc planificades i les converses que sabem quan comencen però mai quan acaben. Perquè sí, es pot viure sense agenda ni rutines.

Fixar uns dies per anar a comprar, uns horaris per posar rentadores, determinar si podrem fer una mica d’esport, programar quan quedarem amb aquella amiga que fa molt de temps que no podem veure. No sabem per què, però les setmanes avancen i no podem atrapar-les. Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra. Per això, si durant uns dies intentem aturar-nos i retenir les hores, les experiències són més intenses i, fins i tot, podem oblidar totes les inèrcies. Perquè sí, es pot viure sense agenda ni rutines.

És la primera aplicació que obrim quan ens llevem i la darrera que revisem abans d’anar a dormir. Perquè Twitter s’ha convertit en un submón que consultem constantment. Hi trobem coses interessants, piulades absurdes, debats enriquidors, crítiques fora de context, fotografies sorprenents, infografies mig enverinades. Hi publiquem articles i hi compartim opinions. Però no sempre calculem els minuts desaprofitats o les reflexions que ens hem perdut fora d’aquest univers digital. Per això, si durant uns dies decidim no entrar-hi, ens adonem que tot continua. Que Twitter és un núvol de paraules i judicis, però que, per sort, la realitat es conjuga amb una gran varietat de mots i criteris. L’aplicació que ens reté llargues estones i que xafardegem sempre, sabem que és totalment prescindible. Perquè sí, podem viure sense agenda, sense rutines i sense Twitter.

Les vacances estan pensades perquè puguem desconnectar durant uns dies de les rutines que ens acompanyen tot l’any. En diem recarregar les piles. Necessitem aïllar-nos de les cabòries que ens rosseguen l’esperit i la ment per trobar espais de serenitat. Moments per preguntar-nos el perquè tot plegat, per identificar les nostres debilitats i fortaleses, per fixar-nos nous objectius, per esbossar projectes, per esmenar les decisions equivocades, per valorar el que tenim, per dir als nostres que els estimem, per deslliurar-nos dels prejudicis, per oxigenar les idees. Perquè la vida és un anar i venir, un estira i arronsa, una conversa, un gelat, una picada de mosquit, una nit de lluna plena, una discussió, una cançó, un llibre, un petó. I, sortosament, hi ha accions, expressions, moviments que engrandeixen la nostra quotidianitat.

Per això, acabem admirant les rutines. Les que ens acompanyen tot l’any i les que instaurem en plenes vacances. Estimem l’ordre en un món desordenat, en una societat sempre complexa, de vegades arbitrària i sovint tendenciosa. Agrair les coses senzilles. Perquè podem viure sense agenda ni rutines, però també té sentit tenir-les, repetir-les i valorar-les. Si feu vacances, gaudiu-les; però agraïu, també, tots els dies feiners.