L’independentisme català arrossega contradiccions i recels des de la tardor convulsa del 2017. Les discrepàncies estratègiques i la falta d’un debat serè, crític i sense retrets de les implicacions i conseqüències de l’1-O ha impedit teixir nous objectius o fulls de ruta compartits. Per això, el govern que encapçala el president Aragonès segueix ensopegant amb les mateixes controvèrsies com la necessitat, o no, de reconèixer la legitimitat de l’1-O o d’exercir la independència per vies unilaterals. És evident que l’independentisme no té una sola resposta davant d’aquestes qüestions i que els interessos partidistes acaben condicionant les interpretacions que es fan d’uns mesos que, malgrat els resultats obtinguts, capgiraren la vida política i social catalana. Portaren a la presó i a l’exili als principals líders del país i subordinaren les relacions entre l’executiu català i espanyol.
Certament, malgrat les dificultats, els partits independentistes no han renunciat al seu objectiu: la independència. Però cada formació ha adaptat el seu relat perquè, més enllà del debat estratègic, hi ha un rerefons ideològic i social que és, també, determinant en la lluita per aconseguir l’hegemonia política. El gran propòsit és, sense excepcions, poder governar Catalunya. De moment, una nació sense estat.
La política és un relat que s’explica a través, entre d’altres coses, de les decisions que es prenen i les que no s’arriben a executar. D’això els economistes en diuen cost d’oportunitats. Doncs sí, decidir. Fer una cosa significa, sovint, deixar de fer-ne una altra. Tancar un calaix és treballar per poder obrir-ne un de nou. Però hi ha projectes que poden avançar coordinadament si els actors implicats són conseqüents amb els propis actes, si saben combinar la gestió de l’autogovern amb les demandes d’independència. Perseverar és important, però cal fer-ho mantenint sempre els debats ideològics i estratègics imprescindibles per construir projectes comuns.