Ara farà un any que un virus va capgirar-nos l’existència. D’avui per demà les certeses van desaparèixer i l’anomenada normalitat va esfumar-se sense avisar-nos. Vam tenir poc temps de reacció i, també, vam infravalorar en molts moments la transcendència de tot plegat. Érem incapaços d’imaginar que un virus podia transformar totes les nostres rutines vitals, professionals i socials. I que, a més a més, ho podia fer sense cap tipus de benevolència. Que ensorraria projectes, il·lusions, motivacions i propostes. Que esquinçaria famílies, que les trencaria per dins, que les abocaria a un dol difícil de fer i a una absència sense abraçades ni petons. I que això passaria sense cap tipus de treva. Els dies, les setmanes, els mesos anirien avançant, però el virus seguiria actuant amb la mateixa brutalitat.

Per sort, moltes persones contagiades han aconseguit plantar-li cara, però durant mesos hem anat comptabilitzant massa morts. I hem convertit les xifres en això, en xifres. Hem intentat viure d’esquenes a aquesta realitat quan era impossible fer-ho. Sabem que la mort forma part del trajecte fugaç de la vida, però aquest any hem vist que, si vol, pot agafar una velocitat inhumana. Moltes famílies no s’han pogut acomiadar com haurien volgut dels seus éssers estimats. Les distàncies imposades han recobert de patiment i fredor uns moments sempre impotents i fràgils. La mort és amarga per qui se’n va, però qui es queda ha d’acostumar-se a viure amb l’absència. I si aquesta es produeix en un context pandèmic amb restriccions imposades o autoimposades i allunyats de familiars i amics és encara més dolorosa d’assumir.

Però la vida, malgrat tot, ha seguit endavant. També sense treva. Ens hem adaptat, ens hem reinventat, hem superat adversitats. Perquè tot continua, perquè els rellotges no s’han aturat, perquè és necessari cercar altres dreceres. De vegades, cal fer de la necessitat virtut. I aquest virus també ens ha demostrat que cal buscar insistentment noves oportunitats. Forma part de la pròpia supervivència, de la capacitat d’entomar els reptes i desafiaments que s’interposen en el camí. Perquè la vida és un recorregut continu, insistent, incert, elegant, vibrant, però sense treva.