Des de ben petita, he viscut la diada de Sant Jordi amb una il·lusió desfermada. Aquella sensació explosiva que esperona i il·lusiona, que emociona i captiva. Veure els carrers i les places farcides de llibres i roses és una imatge gairebé poètica en un temps de presses i amb massa inèrcies ansioses. Aquell dia que l’escola s’omplia d’activitats culturals, concursos artístics i premis literaris. Que recitàvem els versos de Josep Maria de Sagarra amb una entonació festiva: “Sant Jordi duu una rosa mig desclosa, pintada de vermell i de neguit. Catalunya és el nom d’aquesta rosa i Sant Jordi la porta sobre el pit.” Després passejaves remenant llibres, però també esperaves el moment d’arribar a casa. Perquè faltava una cosa: la rosa del pare. En els anys d’infantesa potser era l’única que rebia i, per aquest motiu, encara avui és una de les més apreciades.
I, malgrat el pas del temps, tinc la sensació que Sant Jordi és sempre un dels dies més essencials del nostre calendari. Per això, l’any passat vam viure un procés de dol. Tancats a casa, sense les converses entre autors i lectors semblava, fins i tot, que les roses s’haguessin pansit abans d’hora. A més a més, la patacada per al món editorial, el gremi de llibreters i el de les floristeries va ser, també, difícil d’encaixar. Però van resistir, a pesar d’un maleït virus. Tant és així, que una de les poques bones notícies que ens deixarà aquesta pandèmia serà, justament, el refugi de la lectura. Segons el Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Espanya, durant els mesos de confinament, un 57% dels ciutadans majors de 14 anys van llegir com a mínim un cop per setmana. Un índex de lectura que entre tots plegats hauríem de consolidar, tot i que ja sabem que en una societat líquida, les xifres poden ser molt efímeres.
I, evidentment, soc de les que defenso que no cal tenir una data fixada per comprar llibres, als amants de la lectura aquesta és una acció que ens omple en qualsevol moment de l’any. Perquè et proporciona coneixement, plaer, intriga, commoció, desolació, enamorament, fascinació o desorientació. Ho va recollir bé Sèneca tot dient “sapienta sola llibertes est”, és a dir, ‘la saviesa és l’única llibertat’. Un valor impredictible que viu al marge de les llistes de títols més venuts, dels egos d’alguns autors, de les dèries dels lectors o de les varietats cromàtiques de les roses que ens regalem.
Alhora, com en l’època llatina, els llibres físics són encara els més venuts i buscats pel públic. El format electrònic no ha aconseguit desterrar el paper. Aquell que té una olor singular i que ens permet gaudir del gest d’anar passant pàgines com un ritual ple de sentit i amb una essència indescriptible però, alhora, insubstituïble. I, potser, Sèneca també ens diria que la llibertat l’hem de prendre cada dia, mentre llegim, parlem, comuniquem, treballem, socialitzem, cantem, conversem. Perquè en aquest món atzarós, de vegades pretensiós i sovint injust, de dracs, no en falten.
També és cert que si hem aconseguit que una diada farcida de cultura s’hagi adaptat, dos anys seguits, a totes les adversitats és perquè encara hi ha escletxes d’optimisme, espais estimuladors que no ens haurien de deixar indiferents, en què la lectura pren el protagonisme per conduir-nos en històries reals o fictícies i, en què els llibres en llengua catalana malden per sobreviure. Perquè comprar un llibre és un acte de militància. Escollir un autor, buscar les propostes de les grans editorials però també endinsar-se en les que ofereixen les més petites i independents, combinar literatura –assaig o poesia– i llegir en llengua catalana. Hi ha molts elements que determinen la nostra tria i, per això, estic convençuda que comprar llibres respon a elements de coherència, reivindicació, compromís, responsabilitat i militància. Potser això explica la capacitat de resistència de Sant Jordi, malgrat les ensopegades amb tots els dracs. Intercanviar una rosa és una mostra d’amor, però també ho és regalar un llibre. Perquè els necessitem per comprendre, per emocionar-nos, per existir. Davant d’això, un virus es veu obligat a retrocedir. Les paraules generen anticossos.