Fer previsions en política s’ha convertit gairebé en un joc de ciència-ficció. El context va canviant, i els actors protagonistes es veuen obligats a adaptar-se contínuament per resistir en un món de crítiques, de pressions, de veritats qüestionables i de poques certeses. Per això, intentar projectar com serà la campanya de les eleccions catalanes del proper 14 de febrer és arriscat. Perquè coneixem les estratègies que seguiran algunes formacions, però ningú ha definit cap proposta. Una estratègia és una mirada de llarg recorregut, un camí que es vol resseguir, un propòsit que es vol assolir. Però les propostes exigeixen concrecions i respostes clares, perquè les ambigüitats són interpretades com a debilitats, mancances o divagacions.

Tot i així, de moment, l’únic que presencia la ciutadania, atònita i desconcertada, són les constants desavinences entre les dues formacions que formen part de l’actual executiu. Ho fa al mateix temps que intenta sobreviure en aquesta difícil tessitura en què ens ha instaurat el coronavirus. Perquè mentre uns no aconsegueixen dirimir determinades polèmiques, algunes de totalment estèrils, hi ha qui lluita per mantenir el negoci o per pagar totes les factures. No és un argument simplista. La realitat, de vegades, és així de crua i no entén d’atenuants.

Per això, els votants necessitaran determinades concrecions. Cal conèixer quines polítiques es dissenyaran, quines inversions es faran i amb quina finalitat, quins sectors rebran ajudes i com s’executaran, quins programes s’implementaran o quines bonificacions es podran aplicar. I fer-ho responent a les especificitats de cada sector. És a dir, desxifrant quines implicacions tindran en l’àmbit econòmic, social, educatiu, agrari, industrial, tecnològic o cultural. I el moment per mostrar-ho, amb tots els detalls, és durant la campanya electoral.

De la mateixa manera, els partits independentistes hauran de definir el seu recorregut cap a la República Catalana. Si aposten per un procés de negociació amb l’Estat, cal que determinin quines condicions imposaran, quins actors creuen que hi haurien de participar i quins terminis es preveuran. En canvi, si es defensa una estratègia unilateral cal explicar què es vol, quins passos se seguiran i fins on està disposat cadascú a arribar. Certament res és blanc o negre, existeixen els matisos, però s’han de puntualitzar.

És hora d’emplenar de continguts els conceptes. Totes les campanyes electorals incorporen elements emocionals i, de fet, probablement ha de ser així. Perquè els electors s’han de poder il·lusionar o, com a mínim, han de poder projectar esperances. Però els partits polítics han d’agafar compromisos ferms i s’ha de fiscalitzar el seu continu incompliment dels programes electorals. Sembla que no tenen cap càstig si les seves propostes no es fan realitat. Els equips de campanya de tots els partits ja fa mesos que treballen pensant eslògans, imatges i discursos. Però més enllà dels cartells electorals o, fins i tot, dels conceptes que s’aniran repetint gairebé fins a la sacietat, haurem d’exigir respostes i clarificacions. Els desitjos no n’hi ha prou amb repetir-los perquè es complexin.

Per tant, quan parlem de concrecions cal que siguin polítiques i ideològiques. Perquè de les poques certeses que tenim és que per formar govern caldran coalicions i aliances. I que per arribar a consensos tothom haurà d’acabar fent renúncies. És evident que per poder seguir avançant a partir del 14-F serà necessari garantir uns nivells mínims d’unitat, d’entesa i de consens. Però si es fa sempre sent hereus de polèmiques o d’interessos partidistes, aquests acords seran, una altra vegada, un fals miratge. A veure si aquesta campanya ens permet passar dels retrets a les precisions. És un repte ambiciós, encara que hauria de ser només un element de normalitat.