El govern català ha decidit rebutjar les quotes per a les dones al cinema. La discriminació per gènere és endèmica, també en el món audiovisual. L’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) defensa aferrissadament, com ha de ser, que hi ha d’haver unes quotes progressives per concedir ajudes públiques a aquells projectes liderats per dones al cinema. Però el Departament de Cultura no vol aplicar la quota.

Si llegeixes això pots arribar a pensar que des de la Generalitat no es treballa per l’equiparació de gèneres i que, per tant, no es fa res per acabar amb la discriminació. Bé, doncs cal matissar-ho -que és el que no van fer molts mitjans de comunicació quan es va donar a conèixer la decisió del Govern català. La Conselleria establirà d’altres mesures, si són o no suficients ja forma part d’un altre debat.

La història anirà així. A partir de finals d’anys, si al capdavant d’un projecte hi ha una dona, la Conselleria donarà 10 punts -d’un màxim de 165. Un incentiu que se sumarà a d’altres ja existents, per exemple, per al foment de la llengua catalana. Serà efectiu? Permetrà que joves promeses del cinema català guanyin oportunitats en un món on encara predomina la testosterona masculina? Probablement, no.

Per això, cal reivindicar -i molt- produccions com “Estiu 1993”. Una pel·lícula que ens ha permès descobrir una jove promesa, Carla Simó. Un film protagonitzat per nenes i dones amb una fortalesa extraordinària, amb conviccions i determinació. Simó explica la mort, l’amor i la vida. Un batibull de sensacions. Algú s’atreveix a dir que no cal treballar per fer aflorar tota aquesta vàlua? La necessitem, i molt! Cal abandonar el silenci. No podem acceptar passivament aquesta situació. Alcem la veu. Exigim mirades femenines en el món audiovisual.

És qüestió només de reconèixer el talent femení? No, ni molt menys. Però el problema existeix i necessita solucions. I la culpa no és de les dones, sinó de l’estructura i de les institucions. Els processos de transformació social són lents i progressius però han de ser constants. No només són necessàries les polítiques específiques per combatre les desigualtats sinó que tots els plans haurien d’incorporar la perspectiva de gènere. Aquest serà un primer pas per poder parlar d’igualtat davant la llei, d’oportunitats, de resultats i, per tant, de transversalitat.