Ja ho saps? Última hora. Imprescindible! Espectacular! Aquests són alguns dels mots que utilitzen els mitjans a les xarxes socials per atreure l’atenció dels seus lectors. Només fent una repassada al Facebook i Twitter d’algunes de les capçaleres del país, t’adones que aquests termes són el recurs fàcil perquè tots, atrets per la curiositat, acabem clicant. I després arriba la decepció perquè, ben poques vegades, et trobes amb un article analític. Normalment, aquestes peces que circulen per les xarxes amb frases espectaculars -per utilitzar el mateix llenguatge- són xafarderies o fets ben poc noticiables.

És evident que he descrit les situacions més extremes, però són habituals en molts mitjans. I estic convençuda que els lectors s’estiren els cabells quan s’adonen que allò que estan consultant és només una tafaneria. Però què aporta això als mitjans? Clics!!! Més enllà del valor dubtós que generen aquest tipus d’articles, el més important és que fan augmentar l’audiència. I més audiència vol dir més diners en publicitat o subvencions.

Tots patim, cada dia, per buscar el titular més encertat, aquell que considerem que despertarà més curiositat. Però, alhora, batallem perquè reprodueixi fidelment el que volem transmetre. I no sempre és fàcil. De fet, quan arrodonim un article que hem treballat a consciència, el primer que desitgem és que la gent el llegeixi. Per això, la línia entre el titular sincer i el més «groc», deixeu-me que ho digui ras i curt, pot ser molt fina.

Els dubtes que tenim com a periodistes a l’hora de buscar un bon titular no es poden resoldre només en clics. Ens sentim satisfets el dia que veiem que un article titulat només amb criteris informatius, ben documentat i explicatiu té les lectures que desitjàvem. I aquesta ha de continuar sent la nostra prioritat. Però, alhora, no ens podem enganyar. El clickbait existeix i m’atreveixo a dir que no hi ha cap mitjà que se’n salvi. Considerar que som purs periodísticament i que les visites només entren dels millors articles -i no de les pures xafarderies- és també poc sincer. I no ho podem amagar. Encara que evitem reconèixer-ho, necessitem trencar aquesta dinàmica. Els lectors exigeixen rigor, respecte i honradesa. Però la responsabilitat és nostra, dels periodistes que piquem pedra als mitjans.

Els exercicis d’autocrítica no són gens fàcils però, repeteixo, el clic fàcil pot ser contraproduent. Podem guanyar un clic i perdre un lector. Tots decidim, en funció dels nostres interessos, els mitjans de comunicació que consumim. I esperem que els professionals que hi treballen actuïn amb pluralitat i sentit crític. Ens agrada garbellar la informació que llegim -també aquella a la qual accedim a través de les xarxes socials. Per això, no permetrem que algunes males praxis embrutin la nostra feina, com a periodistes i també com a lectors. Volem titulars que ens aportin valor afegit.

Els clics ens poden fer feliços un dia, però poden arruïnar la feina periodística. Hi ha qui defensa que el clickbait és la perversió del periodisme, per tant, no podem permetre que s’instauri com a estratègia comunicativa dels mitjans. Esperem que les xarxes socials recuperin el que realment són: un gran espai per difondre continguts i arribar a diferents públics. Aquesta hauria de ser la seva essència. Clics que ens ajudin a consumir bon periodisme. Aquell que és sincer, combatiu i, per tant, capaç de remoure estructures i consciències.