He crescut envoltada de persones que es dediquen i estimen el món de l’educació. Que practiquen la frase d’Ernest Renan que diu “la clau no és ensenyar, és despertar”. A més he pogut comprovar com aquesta passió es transmet de generació en generació. La padrina, la nostra millor mestra, comparteix pensaments i reflexions amb la meva germana, l’última a afegir-se a aquest univers que veu créixer infants i adolescents. Professors que acompanyen en l’aprenentatge, en el descobriment, que ajuden a despertar motivacions, que intenten resoldre dubtes, que viuen amb entusiasme els progressos individuals i col·lectius. Els professors que aquests dies enyoren els seus alumnes, però que fan tot el possible per seguir compartint experiències, per mantenir el contacte amb ells i les seves famílies. I que, com tot sovint passa, reben crítiques i pocs reconeixements.

Com us deia és un sector que observo de reüll, però atentament. També en ple confiament. I soc testimoni de com, els professors que conec, s’hi deixen la pell per adaptar-se, com tothom, a la nova situació. A un context que és difícil, desconcertant, angoixant. I ho fan transmetent una sensació de certa calma, construint missatges d’esperança perquè els seus alumnes es puguin aferrar a les certeses. Descobreixes equips directrius i claustres de professors que troben solucions, enginyen noves maneres d’educar, treballen per construir ciutadans crítics, resolutius, autònoms, compromesos. Ho fan sense tenir, potser, ni els coneixements ni les eines adequades, perquè ningú es podia imaginar un escenari de confinament que els obligués a reformular-se, a reestructurar-se, a reinventar-se. No obstant això, aquests professors dediquen hores de feina a idear com poden seguir ensenyant, ja sigui a través d’una classe virtual, d’unes diapositives, escollint una lectura encertada o gravant vídeos artesanals però didàctics.

Ajuden així els pares a fer més portable la situació, donen eines a les famílies per garbellar l’allau d’informació que reben els més joves i que necessiten processar. Hi són per fer visibles els valors que els nens i nenes hauran d’anar forjarant per esdevenir persones compromeses amb la seva societat i el seu entorn.

Sí, fan tot això i molt més, però, com passa sovint, hi ha qui prefereix jutjar les vacances d’estiu que tenen o els seus horaris. Perquè des de la distància, o la ignorància, és molt fàcil fiscalitzar. Opinar i crear debats públics sense conèixer les hores de dedicació i treball és injust, arbitrari i desafortunat. Potser demostra, justament, manca d’educació i respecte. Sento la contundència, però sap greu veure com no s’atorga als mestres l’agraïment que es mereixen.

Segur que cada escola és un món i cada professor té una manera de fer, però crec que cal posar en valor la seva capacitat d’adaptació i els esforços que estan fent. Segueixen teixint una xarxa de complicitat i confiança amb les famílies que és imprescindible per enfortir el procés educatiu confinat dels infants i joves.

Probablement, hi ha centres que han estat més àgils i professors que han encertat ràpidament en l’estratègia a seguir. En canvi, d’altres encara viuen en la confusió o el desconcert. I, alhora, són també els mestres els qui s’han de preocupar per conèixer i entendre la realitat de cada família. Sense aquesta coordinació i cooperació, qualsevol intent d’aprenentatge serà infructuós.

Ningú es podia imaginar un curs amb aquest desenllaç, però tenim una comunitat educativa que, amb dificultats i també errors, s’arromanga per tirar endavant, per seguir, per continuar. Els professors coneixen i acompanyen els ciutadans del futur més immediat. Els metges, científics, infermers o policies del demà. I s’esforcen perquè esdevinguin professionals amb criteri. Reconeguem la seva tasca perquè ells sempre dibuixen l’horitzó. I ara més que mai ens cal mirar més enllà.