La crisi política entre Catalunya i Espanya se segueix multiplicant. La sentència del judici de l’1-O va ser l’expressió màxima del profund fracàs, perquè mentre hi hagi líders a la presó és difícil plantejar-se que la política esdevingui la solució. El veredicte del Tribunal Suprem i la reacció de la classe política espanyola són una mostra de debilitat i desconeixement de la realitat catalana. No obstant això, els partits independentistes tampoc han aconseguit un acord sobre com formalitzar la resposta política a la sentència més enllà de les crides al diàleg. Alhora, les protestes i els xocs amb els cossos de seguretat han desbordat qualsevol càlcul. I els aldarulls al carrer han convertit la reacció ciutadana en un problema d’ordre públic. L’escenari és galdós, però s’haurà de gestionar passat el 10-N.

Perquè després de les eleccions s’haurien d’acabar les excuses. Aquest estat permanent d’inconcreció de la política catalana i espanyola, en què falten arguments i propostes i sobren retrets i acusacions, hauria de tenir els dies comptats. Tot i que, veient com van les coses, el conflicte sembla que s’eternitzarà i es cronificarà, amb els perills i les contradiccions que això comporta. És evident que no hi ha solucions màgiques, ni sortides ràpides a curt termini, però existeixen mecanismes per construir estratègies, propostes i consensos.

Les enquestes pronostiquen un descens del PSOE, com a molt un estancament, i un ascens del PP. Un escenari que és ben vist per Sánchez, perquè no perd l’esperança en una abstenció tècnica de Casado per a la seva investidura. Si els vaticinis l’encerten, això comportarà una caiguda de Ciutadans, que té uns votants molt volàtils, pocs fidels. Alhora, això podria provocar també una baixada d’Unides Podem. Per tant, el càstig a les urnes de Ciutadans i Podem podria facilitar l’aval del PP a un govern socialista que obrís una nova etapa de reforç del bipartidisme. La gran incògnita? Els vots que arreplegarà Vox, el partit absent en les negociacions per a la investidura. I no oblidem que el PSOE ha aconseguit una jugada mestra per no desgastar la seva imatge: que la sentència dels ERO a Andalusia, que podria provocar que José Antonio Griñán, expresident de la Junta, entrés a presó, no es conegui fins després del comicis. Tot i així, el que és evident és que totes les opcions polítiques espanyoles, només amb l’excepció d’Unides Podem, han convertit aquests dies de campanya en un concurs per veure qui la diu més grossa contra Catalunya.

I els partits catalans han intentat resistir, però sense tenir clar un projecte polític ni mostrar unitat estratègica. La justícia ha trencat els ponts de diàleg i entesa, però Junts per Catalunya, ERC i la CUP no tenen cap altra via que convertir-se en actors protagonistes de la solució. Serà interessant veure quins vots de Junts per Catalunya s’emportarà la CUP, i si Esquerra, el PSC i els Comuns repetiran com a majoria sòlida a Catalunya. De fet, el PSC juga també la batalla amb Ciutadans pensant en unes possibles eleccions catalanes. Alhora, aquestes eleccions seran clau per al futur de l’executiu català. La campanya ha refredat els contactes per tirar endavant els nous pressupostos i, fins i tot, han retardat el calendari d’aprovació al consell executiu. Veurem si després del 10-N, Pere Aragonès aconsegueix els suports suficients per iniciar un nou any amb els comptes actualitzats. Si això no passa, i amb el problema de lideratge que té el govern català, no podem descartar una nova convocatòria electoral la primavera de l’any que ve. Tot i així, potser Junts per Catalunya preferirà veure com acaba el procés judicial del president Torra, que el 18 de novembre ha d’anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acusat de desobediència, abans de fer cap avançament electoral.

A Madrid no hi ha rumb, però a Catalunya els escenaris tampoc són clarificadors. Ha arribat el moment de desbloquejar el conflicte. Intentar criminalitzar, dividir o minimitzar el moviment independentista no és la manera de resoldre aquest cul-de-sac. Necessitem que el que ja sembla un mantra o una fantasia, esdevingui tangible i real: una taula de diàleg on s’asseguin diferents actors amb voluntat de fer política. Ai las! A veure si algú llegeix i interpreta el resultat de les urnes.