“Demà, a les 10, els esperem. Bona nit”. Molts dies Xavier Graset és l’última veu que sentim abans d’aclucar els ulls. Cada dia, de dilluns a divendres, intenta desgranar l’actualitat política al Més324. Se’n va a dormir tard, però em proposa fer un cafè a primera hora del matí. No se li enganxen els llençols. Iniciem la conversa parlant dels seus anys de periodista a Madrid, en parla amb bon record. I de Madrid fins al 324, passant per diferents programes i facetes comunicatives.

Parlem del binomi ciutadania-política i de la necessitat que els intermediaris -els periodistes- “passin pel sedàs” el maremàgnum de notícies que circulen diàriament per diferents canals o xarxes socials. Reivindica la professió com una eina imprescindible per generar una “espurna de crítica i de pensament”. Per això, defensa aferrissadament que dins la “selva” de la informació política, cada dia el seu programa dediqui uns minuts a la cultura: “M’agrada trobar aquells perfils de convidats que ens ajuden a trencar bombolles. Per a mi és indissociable la política, de la cultura, de la vida”. Sap que, després de jornades maratonianes, hi ha qui busca espais com el seu per frenar la voràgine informativa i refugiar-se en l’anàlisi i la reflexió.

El moment polític que viu el país fa més difícil exercir la professió? 

No. La professió, si l’exerceixes bé, sempre és igual de difícil i de fàcil. Tenim uns fets i en funció del programa o la feina que tinguis, els expliques o mires d’interpretar-los, -no tant tu sinó, com en el cas del Més324, amb el format tertúlia. Jo crec que potser ara és més apassionant. Els fets que hem viscut i que vivim tenen una rellevància impressionant, brutal. Hem estat molts anys més “adormits”. Tot és important i tot ens afecta, però ara és apassionant, és més viu i també més incert. No saps cap a on aniran els fets. Aquesta sensació sí que és veritat que fa que no puguis ni predir, ni intuir, però també suposo que va ajustat a la manera com ha canviat la política. La relació que la ciutadania té amb els partits i què els demanem.

‘S’ha volgut utilitzar els mitjans públics per fer guerra entre partits. Per a molts, la solució o la seva resposta al moment polític on hem arribat passa, enlloc de fer una proposta seductora, per intentar desmuntar els Mossos, l’escola i TV3’

El PP i Ciutadans -de vegades també des del PSC- carreguen sistemàticament contra els mitjans públics. Com s’ha de respondre a aquestes acusacions?

Des de fa anys, lamentablement, s’ha volgut utilitzar els mitjans públics per fer guerra entre partits. Tant és com funcionin, el que importa és el valor que tu li puguis donar o representar. Per a molts partits, la solució o la seva resposta al moment polític on hem arribat passa, enlloc de fer una proposta seductora, per intentar desmuntar els Mossos, l’escola i TV3. Així de simple. I creuen que amb això s’acabarà el que per a ells és un problema. No oferim solucions, aniquilem aquestes tres potes i el tamboret quedarà a nivell de terra o baixarà el suflé. Això és un error. Si veus que aquests mitjans tenen un seguiment, el que és absurd és que et pensis que van en contra teva. Tenim casos contats d’invitacions i molts d’aquests partits acaben decidint no venir perquè forma part de la seva estratègia política, per poder dir que no hi són.

‘Tots els partits regulen la seva presència als mitjans en funció dels seus interessos’

Per què decideixen que no volen participar-hi?
A vegades, perquè tots els partits et diuen que no, els constitucionalistes i els independentistes. Quan no els interessa, no venen. No tenen l’obligació de venir, però després no té massa sentit que diguin que no els convidem, perquè saben fefaentment que els hem trucat. Tots els partits regulen la seva presència als mitjans en funció dels seus interessos.

‘Els partits confonen i es pensen que les tertúlies són el Consell General del Poder Judicial o tantes institucions on han col·locat les seves peces’

Diferents estudis demostren que les tertúlies de TV3 són més plurals que les de TVE. Tot i així, hi ha qui diu que els tertulians responen a quotes de partits polítics. Per què es construeix aquest relat? 

No és una quota de partits. Quan planteges les tertúlies sempre busques, sense demanar el carnet a ningú, sensibilitats, el que ha escrit alguna persona, si alguna vegada s’ha pronunciat, si ha format part d’un partit. És veritat que després et porta sorpreses. Recordo haver començat “l’Oracle” amb diferents representants de l’òrbita del PSC que, de sobte, van anar girant i canviant el seu parer polític. Fins i tot, en algun cas es van desentendre del partit. Fem les renovacions purament per no perpetuar, per descobrir noves persones. De vegades, els partits confonen i es pensen que les tertúlies són el Consell General del Poder Judicial o tantes institucions on han col·locat les seves peces. Jo crec que no ha de ser així, la gent no es mereix un lloc en una tertúlia perquè sigui d’un partit, ja mirem que hi hagi tots els parers.

‘L’equilibri de gènere és molt important. Això requereix un esforç i l’hem de redoblar’

 El teu és el programa de televisió més paritari

L’equilibri de gènere és molt important. Això requereix un esforç i l’hem de redoblar. No podem badar perquè qui acostuma a tenir algun entrebanc és una dona, no pas un home, a l’hora d’anar a una tertúlia. Elles et diuen: D’això no en vull parlar perquè jo sóc experta en una altra matèria i prefereixo no opinar de la resta.

Per què passa?

Les dones són més curoses. Venim d’un model en què els càrrecs de responsabilitat, la presència pública sempre ha sigut més dels homes i per molt que vagi canviant és molt lent i els mitjans tenim un paper important a jugar en això. Perquè el fet de veure-ho, ho normalitza, dóna ànims i fa pensar en aquella persona que deia: Jo no en sé d’això. Però cal dir que al “Més324”, com també als 9 anys de “l’Oracle”, jo no he forçat mai a ningú a dir una cosa que no sap. Si sé que el seu fort no és Trump i la guerra nuclear, doncs ja no hi entrarem tant, perquè ja hi ha gent que fa internacional. Ja ho saps qui pot parlar de què i, alhora, qualsevol periodista pot lligar dues paraules, dues frases. Tots seguim els fets i sabem com ha sigut la presidència de Trump o com ha arribat al poder, els seus compromisos i els seus tics. Per tant, qualsevol pot elaborar una opinió sobre això, però si és d’algú que s’hi dedica, sempre serà millor.

En les negociacions per a la formació del nou govern, els càrrecs de la CCMA (com la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio) han generat enrenou públic. Què cal fer per intentar desvincular les decisions polítiques del dia a dia dels mitjans públics?

És difícil. Cal desgovernamentalitzar aquests càrrecs. Però el model de mitjans públics és el més controlat. Control del Parlament, del CAC… Suposo que és inevitable. Desconec models d’altres països, però m’imagino que cal intentar allunyar-los del control directe dels governs.

‘El frec a frec entre polítics i periodistes durant la transició, potser va ajudar al restabliment democràtic, però segurament va fer mal a la professió’

Com cal gestionar les pressions, en un moment en què tothom vol dir-hi la seva? Quina relació cal mantenir amb els polítics?

Quan jo era a Madrid, altres companys de professió que havien viscut la transició política, recordaven el treball, frec a frec, entre polítics i periodistes amb la idea del combat de la dictadura. I això va fer que la frontera entre el paper del periodista, d’informar, controlar i supervisar què fa el poder, doncs gairebé desaparegués. Era gairebé un militant més de cada partit. Potser va ajudar al restabliment democràtic, però segurament va fer mal a la professió. Això ha deixat un llast molt llarg. Aquests tics de relació encara hi són, encara perduren i es mantenen. Jo crec que hi ha d’haver separació. Cadascú ha de fer la seva guerra. Tot i així, és cert que la informació té amos, perquè és cara, i darrere de cada amo hi ha uns interessos econòmics i ideològics.

‘Som una mica víctimes d’aquest bombardeig, d’aquesta immediatesa que fa que estiguis contínuament sobreexcitat. No sé si és bo’

El Twitter i les guerres de declaracions condicionen la feina periodística. De vegades, un polític prefereix un tweet que una càmera de televisió. Com fer-hi front?

Hi ha coses que et van sorprenent. Recordo la primera vegada que vaig anar al Japó, amb un viatge de Felipe González, que vaig veure que la gent parlava per telèfon mòbil pel carrer i vaig pensar: Estan sonats aquest japonesos. Què fan? Són uns mal educats. Jo no ho faré mai. Em va impactar. I després, al cap de poc temps, era jo qui anava pel carrer fent el mateix. Això és el que passa ara quan donem valor de declaració a una piulada. Això el primer dia també em va sorprendre, però forma part d’aquest canvi d’estructures i mentalitats dels partits. Han caigut molts campanars. Ara l’església del poble o el mestre ja no té l’autoritat que tenia… aquests centres de gravetat que hi havia fa uns anys han desaparegut. Ara un periodista fa fotos, escriu, opina, genera contingut. Això també fa que la manera de tractar la informació canviï. Som una mica víctimes d’aquest bombardeig, d’aquesta immediatesa que fa que estiguis contínuament sobreexcitat. No sé si és bo. Justament espais com el nostre busquen frenar la velocitat. Això forma part d’aquesta era que en diem “postveritat”. Hem de pair la gran quantitat d’informació.

‘Hi ha molta gent que no compra el diari, que només s’informa a través de les xarxes i amb això ja en té prou’

La llibertat d’expressió i opinió està amenaçada al nostre país. Quina és la pitjor amenaça pel periodisme? L’autocensura?

L’autocensura ha existit sempre. Jo crec que ara hi ha una altra amenaça, que potser també ha sigut latent, que és l’econòmica. La incertesa, el dubte de la viabilitat de tota aquesta fase de transformació de la societat en periodisme, en què es concreta i cap a on va. Els ERE de mitjans estan passant ara, no fa 10 anys! Aquesta idea que la informació és de franc, el canvi d’ús. Hi ha molta gent que no compra el diari, que només s’informa a través de les xarxes i amb això ja en té prou. El quiosc de l’UAB està tancat, això et demostra on som.

‘El paper del periodista crec que és més necessari en un excés d’informació. Crec que treballant amb rigor, sensatesa i de manera ferma, fent periodisme, pot recuperar l’espai d’intermediari’

Cap a on creus que ha d’evolucionar el periodisme, la professió? Quins errors ha d’esmenar tan aviat com sigui possible?

Segurament, cal posar les coses a lloc i reivindicar cadascú el paper que li toca. Aquest rol d’intermediaris que se’ns critica per part de la ciutadania, que ja no creu en nosaltres, que el tornem a recuperar fent informació veraç, contrastada. Que realment es vegi que en aquest maremàgnum necessites algú que t’ho passi pel sedàs. El paper del periodista crec que és més necessari en un excés d’informació. Separem el gra de la palla. Jo crec que treballant amb rigor, sensatesa i de manera ferma, fent periodisme, es pot recuperar l’espai d’intermediari. Però ja res serà com era, això és evident.

‘Una societat acrítica, que estigui domesticada, no va enlloc. Si la cultura genera una espurna de crítica o de pensament, benvinguda sigui’

El teu programa, enmig de la voràgine política, sempre troba alguns moments per a la cultura. Per què sempre és imprescindible la cultura?

M’agrada trobar aquells perfils de convidats que ens ajuden a trencar bombolles. Sempre tens dubtes i penses: jo com a espectador què vull? El malalt de la política el que més vol és això, però per a mi és indissociable la política, de la cultura, de la vida. No tot són compartiments estancs. I sempre hem cregut que la cultura, sense distanciar-ho molt, sense que sigui una cosa absolutament allunyada de l’àmbit general, de la informació política o l’opinió política, pot aportar. Moltes coses que et sorprenen i et fan pensar. O coses que de vegades m’han agradat de llegir i que vull compartir amb els espectadors. A vegades, penso que qui ha sigut capaç d’escriure allò potser també quan sigui al davant, a la televisió, dirà coses que no són les que més o menys puc intuir, em trencarà, m’obrirà un altre espai per pensar. Aquesta és l’aportació. I pensar que, al final, una societat acrítica, que estigui domesticada, no va enlloc. Si la cultura genera una espurna de crítica o de pensament, benvinguda sigui. A més, és una cosa que també li dóna identitat al programa i a mi em sembla que s’hauria de fer més en altres espais de la casa.