“La llibertat és la raó de viure”, ens diu Joan Margarit. Però ens deixa clar que és “un estrany viatge”. És un camí ple de pors i esperances, d’arguments i injustícies. És un trajecte amb revolts inesperats, però també amb dreceres meditadament pensades i buscades. És llarg i costerut, però transitable.

És obvi que la societat catalana viu un daltabaix. En ple 2018 tenim presos i persones exiliades per defensar unes idees polítiques. Per tant, és difícil aquests dies actuar amb serenitat. Tot i així, és l’únic camí possible per seguir defensant els valors bàsics i fonamentals d’una democràcia. Tot esdevé més senzill quan la racionalitat s’equilibra amb les emocions. No ens podem permetre que la ràbia o la impotència s’apoderin de nosaltres. Ens convertiríem en éssers inoperants i podríem prendre decisions equivocades. Necessitem, sobretot, coratge.

Hem de ser sincers i respectuosos. Hem d’intentar conèixer totes les opinions i pensaments. Hem de donar veu a totes les propostes. Hi ha qui voldria combatre la dissidència política, però hem de treballar justament perquè tingui un pes significatiu.

Aquestes darrers mesos i setmanes hem viscut situacions inexplicables. No comprenem moltes decisions polítiques o judicials, però aquestes no ens han d’impedir veure el futur més immediat. Si la llibertat és la raó de viure, també és la raó de la lluita. I les lluites es guanyen amb dignitat, amb força, amb pau, amb concessions, amb diàleg i amb resiliència. I aquesta és i ha de continuar sent la manera de fer de la societat catalana.

No s’ha de combatre sinó vèncer a través de la força dels arguments i els fets. Per això, és molt important seguir incansablement dempeus. Hem de seguir denunciant les regressions democràtiques de l’Estat espanyol i les seves accions repressives per salvaguardar la unitat de la pàtria.

No és fàcil aquests dies ser optimista, però tothom ho necessita: els presos, els exiliats, les seves famílies i el conjunt de la nostra societat. Consensos, això és el que hem d’exigir. Acords amplis que condueixin cap a la llibertat. A hores d’ara és l’única esperança. Evidentment que està sent un estrany i dur viatge, però que sigui dur no vol dir que sigui impossible.