No paren d'arribar visites i més visites a la presó Model des que va tancar el passat 9 de juny. Mai a Barcelona s'havia museïtzat una presó perquè els veïns poguessin fer-se una idea d'on i com es viu en un centre penitenciari. Es fa estrany entrar a una presó que porta 113 anys tancada al món, per la qual han passat presos cèlebres com Lluís Companys, Salvador Seguí o Lluís Maria Xirinacs i que fins fa un mes encara funcionava amb regularitat. 

El fet és que una de les institucions més blindades de les societats del segle XXI s'ha obert de bat a bat. I, conseqüència d'això, el perfil dels qui volten aquest mes de juliol per la Model ha canviat radicalment: hi ha grups de visitants, alguns funcionaris -només en queden una quinzena dels 500 que hi treballaven- i guies de l'exposició que s'ha muntat per narrar quin paper va jugar el centre a Barcelona. Aquests últims són interns i exinterns que formen part del Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) i que estan més que predisposats a respondre els dubtes dels visitants.

Però recapitulem. Per entrar, tothom segueix el mateix recorregut: cal creuar, amb paciència, les 6 portes de ferro que separen l'entrada del centre del panòptic, que és la casa d'inspecció central des de la qual els funcionaris podien controlar totes les galeries. Moure's per la presó és lent. Cal esperar que una porta es tanqui perquè se n'obri la següent. I s'obre. I t'atures. I es tanca. I t'atures. I així. La limitació –ara tan sols aparent– de certes llibertats com la de moviment és, segurament, una de les primeres evidències que ens recorda que som en una presó, per molt que hi hagi panells museístics.

A les presons, els rols estan més que definits. I a La Model, tot i que ja museïtzada, hom se'n pot fer una idea. Avançant pels passadissos no cal massa estona per aprendre a distingir qui té poder en aquestes galeries penitenciàries, i qui obeeix ordres. Els guies van de blau. Els funcionaris, de gris. Els qui manen més van com volen i els visitants duen una etiqueta identificativa "en un lloc visible". Aquests últims també són reconeixibles perquè baden i prenen imatges amb una rèflex, o bé amb l'smartphone. A pocs metres, nombrosos rètols plastificats recorden el règim d'aïllament que regnava entre aquestes quatre parets fins fa poc més d'un mes: 'Prohibit utilitzar els telèfons mòbils'. 

El Toni (el nom és inventat) avui ha reservat plaça per visitar La Model perquè "és una cosa que tenia pendent". Ara mateix és dins d'una cel·la: dues lliteres, un parell de tamborets i una tassa de vàter amb poca intimitat. I fotografia els dibuixos que els presos van pintar amb llapis a la paret aprofitant el relleu de la superfície enguixada. Fa pudor d'humitat i la pintura està aixecada. El Toni ha vingut per veure les galeries on va estar empresonat el seu pare fa més de cinquanta anys. Era un pres polític, com Salvador Puig Antich i tants d'altres.

I és que La Model ha viscut, amb el pas del temps, diferents règims polítics. Es va inaugurar un 9 de juny de 1904 i, de fet, va quedar tancada un altre 9 de juny. Des que va obrir, ha funcionat sota la monarquia borbònica d'Alfons XII i la dictadura de Primo de Rivera, també la transició espanyola i la democràcia, passant per la Segona República, la guerra civil espanyola i els anys grisos de la dictadura franquista. Així, el perfil dels reclusos també ha variat: delinqüents, intel·lectuals, polítics, sindicalistes, sacerdots, alcaldes, traficants de drogues…

Durant la visita, les anades i vingudes al passat i al present són constants. Els cartells i les pintades a les parets recorden al visitant que fins fa poc més d'un mes aquí hi havia 173 interns funcionant en un sistema penitenciari caduc. Encara hi ha missatges contra la violència masclista, d'altres per dissuadir el consum de drogues, amb recomanacions per prevenir la grip A… I també enganxines amb missatges d'alt contingut polític que els interns atribueixen al funcionariat, com una petita que diu "Zapatero, tu primero". 

I és que les queixes vénen de lluny. L'estructura de les instal·lacions de la presó havia quedat obsoleta i requeria una inversió milionària per garantir la seguretat dels interns i els treballadors. El centre no complia els requisits mínims per garantir la reinserció i rehabilitació que han de caracteritzar els serveis penitenciaris. És per això que, després d'anys de demandes, finalment la decisió va ser clara: tancar.

N'hi ha que opinen que l'exposició no és "realista". Un, fins i tot, afegeix: "No deixaré que la meva mare vingui a veure-la, aquesta és una imatge recreada de la Model, s'ha d'explicar la veritat".

'No deixaré que la meva mare hi vingui'

Molts són els que s'atansen als guies de l'exposició, però només els més atrevits –o potser desvergonyits- els pregunten per la seva relació amb la presó. I a ells no els costa parlar. N'hi ha que opinen que l'exposició no és "realista". Un, fins i tot, afegeix: "No deixaré que la meva mare vingui a veure-la, aquesta és una imatge recreada de la Model, s'ha d'explicar la veritat".

"L'olor i els excrements de colom és de les primeres coses que està marxant perquè ja no se'ls alimenta"

Sigui com sigui, des de l'obertura al públic, només són visitables 3 galeries de les 6 que funcionaven a la presó fins el passat dia 9 de juny. "La resta no s'han habilitat per al públic", explica una de les treballadores que encara no han reubicat. Un altre dels funcionaris que està a punt de ser traslladar a un altre centre confirma que el canvi d'espai era necessari i, mentre es dirigeix a la que va ser la cuina dels interns, diu que almenys "l'olor i els excrements de colom és de les primeres coses que està marxant perquè ja no se'ls alimenta". 

Però, de moment, i mentre l'administració decideix sobre el futur de les instal·lacions de la presó, un cronòmetre a la sala de comunicacions –l'espai on els interns feien els vis-a-vis– va comptabilitzant com passa el temps aquí dins (i allà fora). Això sí, el ritme ha canviat. I és que si el temps a la presó abans estava regit per uns horaris estrictes, ara passa de 1/4 d'hora en 1/4 d'hora, que és l'interval que separa l'entrada d'un grup de visitants del següent. Malgrat els canvis, els minuts segueixen sent la unitat de mesura que posa ordre en aquest centre penitenciari. 

66.590 persones i entitats van ser víctimes de consells de guerra durant la dictadura a Catalunya

2 de març de 1974. Per finalitzar la visita cal traslladar-se fins a aquesta data. I és que va ser llavors –i en aquesta mateixa presó– quan va ser assassinat pel règim franquista l'últim executat amb garrot vil: Salvador Puig Antich.

Un panell informatiu ens retorna al present. El judici sumaríssim que va condemnar Puig Antich és un dels que la Generalitat ha declarat nuls recentment. La xifra és demolidora (i per recordar): 66.590 persones i entitats van ser víctimes de consells de guerra durant la dictadura a Catalunya.