Cada primera setmana de gener, per encetar el nou any, amb una amiga tenim el bon costum de fer un decàleg de propòsits. Alguns es compleixen; d’altres, no, però ens els anem recordant al llarg de l’any per veure fins on hem estat capaces d’assolir els nostres objectius. És un exercici que pot semblar intranscendent però us puc confessar que t’obliga a establir reptes i prendre decisions. Per això, enguany que tinc la sort d’adreçar-me a tots vosaltres el primer cap de setmana, he decidit enumerar 22 desitjos. Amb l’esperança que es converteixin en propòsits per a aquest 2022.

Primer: Que els avenços mèdics i científics ens permetin deixar enrere la covid-19. I que això ens serveixi per posar en relleu, d’una vegada per totes, des dels professionals de l’epidemiologia i la infermeria fins al personal de neteja d’un centre sanitari. Tots els que han fet que, malgrat la incertesa del virus, l’objectiu hagi estat vèncer-lo tot oferint el millor servei públic.

Segon: Que pensem en els agricultors i ramaders del país. Treballadors incansables que malden per sobreviure. Que critiquen preus abusius i unes importacions que els ofeguen. La poma, la carn de porc o la pera són el fruit de la suor, la dedicació i el treball del nostre sector primari.

Tercer: Que els polítics, d’aquí i de Madrid, entenguin que el problema català només se solucionarà si les dues parts estan disposades a arribar a acords i consensos. Això vol dir fer concessions i renúncies i que després la ciutadania pugui opinar a través d’una votació.

Quart: Els mestres i professors necessiten tot el suport ciutadà perquè la immersió lingüística continuï sent el model educatiu de les nostres escoles. No es pot fiar la situació del català al que passa a les aules, però aquest és un espai més per incrementar el seu ús social i prestigiar la llengua.

Cinquè: Els nostres representants públics s’omplen la boca parlant de reequilibri territorial. Tant de bo entenguin que cal governar pensant en les oportunitats de cada poble, ciutat o zona de Catalunya. Per tant, que es desenvolupin les infraestructures necessàries perquè a tots els racons hi hagi les mateixes oportunitats laborals, econòmiques i socials.

Sisè: Que els llibres en llengua catalana guanyin nous lectors. I aconseguir-ho amb la col·laboració d’autors, editors i llibreters. Fer xarxa, ampliar-la i promocionar.

Setè: Que es puguin trencar diferents sostres de vidre. Volem que les dones tinguin les mateixes oportunitats en el món laboral i en els espais de presa de decisions. Com també hem de poder viure sense violència.

Vuitè: És imprescindible destinar més atenció i recursos a la salut mental. Cal ajudar les persones malaltes i el seu entorn. Desestigmatitzar-les perquè ningú se senti sol, incomprès o jutjat pel fet de caure malalt.

Novè: Hauríem de tenir més cura de la gent gran. Dels padrins hem après els valors de la constància, la perseverança, l’esforç i, fins i tot, el sacrifici. Tenim el deure moral d’escoltar-los, de conèixer i preservar el seu llegat.

Desè: Que l’extrema dreta, que impregna partits polítics, institucions i mitjans de comunicació, no circuli impunement. La lluita antifeixista és la lluita de tots els demòcrates.

Onzè: Que el periodisme sigui un espai de crítica al poder, que posi el focus allà on hi ha la notícia, que expliqui i contextualitzi, que pregunti i repregunti quan sigui necessari. Amb la gran pretensió d’entendre el món i la societat que ens envolta, però deixant al marge els titulars més provocadors.

Dotzè: Que les pors o frustracions, que sempre hi són, no ens paralitzin. Que tinguem sempre l’esperit d’aquell qui mai es dona per vençut i sempre creu que l’èxit és possible.

Tretzè: Creure en el talent que tenim a casa nostra. Fer que els artistes, esportistes, arquitectes, enginyers o cuiners tinguin la visibilitat que es mereixen i puguin competir en un mercat global sense fronteres ni prejudicis.

Catorzè: Consumir al petit comerç i de proximitat. Només així garantirem el futur del forn, la carnisseria, la fruiteria o la sabateria del barri. Tot depèn del nostre consum. La seva supervivència és a la nostra butxaca.

Quinzè: Preservar determinades tradicions. Des del tió fins a la cantada d’havaneres, les sardanes de la festa major, el ball de capgrossos o les caramelles. Cuidar el nostre patrimoni social i cultural depèn de reivindicar-lo; sense estridències ni complexos, amb naturalitat i espontaneïtat.

Setzè: Anem mancats de líders polítics amb visió i estratègia. Que pensin a llarg termini, que dibuixin escenaris de futur, que siguin capaços de remoure consciències i construir aliances. El constant tacticisme electoralista ens acaba abocant a un context de desafecció i desengany. Tant de bo sigui possible revertir-ho.

Dissetè: La fi de la repressió política depèn del retorn dels exiliats però, també, de resoldre totes les causes judicials que condicionen la vida de centenars de persones que han fet de la defensa d’uns drets una causa política i personal.

Divuitè: Protegir els drets dels infants més pobres i vulnerables perquè puguin rebre una educació de qualitat que els permeti créixer sense desigualtats socials i els ofereixi el més important: un futur.

Dinovè: Cuidem els amics, aquells que hi són quan no els reclamem. Amb qui compartim cabòries i felicitacions. Els bons amics no demanen explicacions, però hi són per fer les millors recomanacions. Per tant, que no faltin els bons sopars, les sobretaules i els brindis amb ells.

Vintè: Il·lusionem-nos. A casa, a la feina o allà on vulguem. Perseguim aquells propòsits que ens facin estimar la rutina.

Vint-i-unè: Salut! Un tòpic? El més preuat dels desitjos.

Vint-i-dosè: Visquem intensament. És un imperatiu, estimats lectors. Feliç 2002!