Els valors del lideratge en política

/Els valors del lideratge en política

Els valors del lideratge en política

Ningú qüestiona que Pedro Sánchez, que ha hagut de superar importants batalles internes, és un home de partit. Com ho és també la seva número dos, Carmen Calvo, o altres socialistes que fa anys i panys que es mouen per Ferraz. Un altre cas exemplar és el de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera. De fet, la política lleidatana va ser elegida diputada per primer cop en les eleccions generals espanyoles de 1982. Per tant, la seva carrera -que ara no entrarem a valorar- és gairebé llegendària. Però aquesta no és l’única formació que compta amb representants amb anys de militància que defensen -gairebé sense crítiques- el seu color polític. El PP està farcit d’homes i dones de partit; en el seu dia la ja ara extingida Convergència comptava amb persones insígnia d’aquesta manera d’entendre i fer política; i Esquerra Republicana també agrupa perfils que es poden catalogar així.

Però sembla que aquest valor està de cap a caiguda. Cada cop són més les persones independents que s’uneixen a una llista electoral. De vegades, sent molt coneixedores de la realitat i les dinàmiques de partit, però d’altres amb un gran desconeixement de totes les tàctiques que caracteritzen la vida política. I això genera problemes i contradiccions. És evident que és necessari incorporar nous perfils, persones amb visions i coneixements diversos per enriquir el debat parlamentari, però també és important conèixer les regles del joc. Una cosa no hauria de negar l’altra.

Tant els defectes dels polítics de partit com les mancances dels independents fan que la política hagi perdut tota credibilitat, reputació i confiança. Els representants històrics de partit generen repulsió i els independents semblen novells i poc preparats. Són pocs els líders, de qualsevol opció ideològica, que encara creuen en la capacitat de fer política defensant uns criteris sincers i lleials i amb coneixements profunds del sistema institucional de partits. I no oblidem que, malgrat tot, les formacions continuen sent un element important de qualsevol democràcia.

El problema és que totes les formacions han desdibuixat, i molt, l’eix esquerra-dreta i l’eix nacional. Eixos que històricament els havien definit i havien permès als seus electors i militants tenir clars els interessos que defensava cadascú. Amb aquesta pèrdua han aconseguit minimitzar els programes electorals, han buidat de contingut la majoria de propostes polítiques i han convertit en un espectacle el que hauria de ser un espai d’interlocució i debat.

Per això, és important recuperar el lideratge, en el sentit positiu del terme. Aquell que compta amb uns representants que defensen amb coherència i vehemència unes idees, una ideologia i uns valors polítics. Potser aquest és el primer pas acabar amb la desafecció, potser és el camí perquè la ciutadania torni a confiar amb aquelles persones que els representen en els llocs de poder. Segur que això tindria unes conseqüències tangibles i serviria per desencallar moltes situacions. La política necessita acords per avançar; els bloquejos només sumen fracassos.

Per això, fan falta representants amb visió, anàlisi i estratègia. Que pensin amb el llarg termini, que dibuixin escenaris de futur sense pensar en el tacticisme electoralista, que siguin capaços de teixir consensos i de generar confiances. Sense això, ni la política remuntarà ni les nostres institucions representaran allò que els electors decideixen amb el seu vot.

Per | 2019-11-23T15:43:06+00:00 Novembre 10th, 2019|El Temps, Premsa-Mitjans digitals|0 Comentaris

Deixeu un comentari