Intentar gestionar la ràbia, impotència i indignació d’aquests darrers dies és difícil. Però hem de trobar la manera. Perquè la sentència no ha clarificat res i ha empitjorat encara més les relacions polítiques i socials entre Catalunya i Espanya. Gestionar la condemna dels presos polítics no és fàcil i, probablement, algunes decisions o actuacions que se’n derivaran poden arribar a ser, fins i tot, incomprensibles. Com incomprensible és el moment i la situació que està vivint el país. Per tant, forçosament ara comença una nova etapa on la política hauria de situar-se en l’epicentre. Recórrer a la justícia s’ha comprovat que no és cap solució. Serà possible?

La sentència s’ha convertit en la màxima expressió del conflicte. El diàleg hauria de continuar sent l’opció preferent del moviment independentista? Sí, però serà possible? És imprescindible que els governs català i espanyol trobin la manera d’entendre’s i de generar consensos amplis que permetin superar els entrebancs actuals. Serà possible? Això obliga a analitzar el context actual amb serenor i de projectar escenaris i objectius a llarg termini. Només amb propostes constructives es poden arribar a trobar punts d’entesa i acord. Serà possible?

És molt complicat en plena campanya per a les eleccions del proper 10 de novembre. Els partits apel·laran als sentiments dels seus electors, però la polarització i fragmentació dels discursos no pot silenciar els arguments raonats i les propostes ben treballades. Si això no passa, alguna cosa trontolla. Perquè, ara més que mai, les institucions i els partits són actors importants i necessaris del nostre sistema polític. I les seves accions determinen la salut de la democràcia. Anar a votar el 10-N servirà per evidenciar, un cop més, com només a través d’una taula de negociació es pot resoldre l’atzucac. Encara que, realment, sembli totalment impossible. Perquè significa acceptar que totes les parts implicades seran capaces de fer concessions i renúncies per trobar solucions. Ara, som lluny d’aquí.

Si des de l’Estat espanyol l’únic plantejament que se segueix fent és el de la repressió, l’abús i l’amenaça, seguirem enrocats en la mateixa casella. L’actitud profundament centralista dels poders de l’Estat, procedent de la cultura jacobina francesa, fa impossible una hipotètica negociació. Per això, cal que l’independentisme continuï dempeus als carrers i a les urnes. I com que és un moviment cívic i pacífic ha de fugir de les provocacions perquè no pugui ser deslegitimat. Silenciar i castigar amb anys de presó a un adversari demostra que la justícia actua amb finalitats polítiques. I per canviar-ho només hi ha un camí possible: el del diàleg i les propostes. Serà possible? Aquest diàleg s’ha de construir, perquè ara està trencat. La manca de voluntat política és el problema, però per la política passa la solució. Metafòric? No, real. I esperem que, més aviat que tard, possible.